Tancat per vacances.

M' encantaría.

Tancar el cervell, per vacances.

I fer com el senyor verduler.

Oh senyor verduler. Rodejat sempre  de les olors de ceba i cogombre, de bròquil i bledes, d' alls tendres i cols de brusel.les... 

Segur. Aquest bon home, quan arriba a casa, deu dutxar-se deu i dotze vegades, provant infructiferament de treure's les olors de verd que se li enganxen a la pell. Paparres pituitaries, núbols olfactius, que el tenen aturat en un instant vital etern.

Les vacances del senyor verduler? Si pogués tornar  a aquell hotel a Benidorm, on el desinfectant i l' ambientador de discoteca li golpejaven les narius fins a deixar-lo completament insensible, fins a eliminar la última resta de compexitat aromàtica laboral... Malauradament, l' hotel és tancat de fa uns anys, i els sucedanis que ha probat -  colonies budistes carregades d' incens, viatges ongeros a països amb molt picant - no acaba de penetrar prou en el seu insensible nas. I sempre se'n adona de la petita resta de julivert hipotètic que li penja del bigoti i que no el deixa de petja i l' està tornant boig.

Tancar el cervell. Per vacances.

Però la lobotomia selectiva encara no s' ha inventat. Sería collonut, no?

- Miri doctor, eliminim desde el dia 24 de Juliol fins al 12 de Novembre.
-Em sap molt greu, però hi ha hagut un petit error, i li hem eliminat els dies que ens va demanar, però de l' any que ve.
-?????


Avui es 23 de Juliol de l' any que ve. Són les dotze menys un minut de la nit, i no se exactament el que passarà. Com s' esborra un record que encara no tens? Podrà el meu cervell deixar de pensar en tu? en tu? en tu? en tu? en tu? ...

L' imbècil facultatiu, aprenent de Galé... se le fué la mano. Repetició quasi eterna de sinapsis. A que huelen las nubes?

donde jueves, haz lo que viernes

Demoledor. Sopar im-pressionant.

 Sushi, i arrós, i cosetes varies que no se que són... Fan por. Sobre tot uns que tenen puntets negres per damunt. Arrós. Per tot. I peix cru.

 I un senyor molt japonés, amb kimono i tot, i una planxa roent, com a les pel.lícules, chacchacchac, que les gambes no seríen de Palamós, però deu ni dó. Grans i amb gust. Que no eren de la Sirena, segur.

 El primer plat que em vaig preparar. Perque a sobre es Buffet! Però bó eh? Ojo amp una pasta verda, Wasabi en diuen. No pica, no pica, em deia el meu amic - anfitrió... I un trosset massa gran em va penetrar pel nas fent-me una lobotomia frontal amb efecte retroactiu. Ara entenc moltes coses de la meva vida...

No us creureu el postre! A veure si identifiqueu. Hi ha un trosset de pastís, un trosset de pinya natural, dues maduixes, dos cocacoles, dos cintes àcides (iiihhhh) i una cirera.

Al final, un japo. Amb chuches de postre. Es clar, donde jueves, haz lo que viernes, i servidor, que de cultura nipona està molt fluixet, va fer el japo de la única forma que els coneix. Fent fotos! Eh, no venen ells a fotografiar la pedrera? Pues... Chupate esa!

Al mal temps...

Senyorets i senyoretes. Seguint la màxima implacable de "al mal temps, bona cara", he provat aquest matí de llevar-me animat, fent recompte tot el de bó que tindrà el día.

No hi ha massa per escollir, osea que avui, mirarem de centrar-nos en les petites coses.

Dutxa calenta, i m'hi he tirat deu minuts! Com si fos un SPA (per cert, algú sap que volen dir aquestes sigles? Sientete Puro y Amado? Sal Pasmado y Atontado? Solo Para Ascetas? Sistema de Presión Acuifera?)

Agafo un llibre curt, divertit, i que no faci pensar per riure una mica al tren (aparquem Bolaño, que m' està donant mal de cap, i tirem per un 007, que per a qui no ho sàpiga, també els llibres són millors, infinitament, que les pel.lícules)

Aconsegueixo treure'm un barb que em molestava. Eliminava la simetría clàsica del meu rostre. (Si, ja se que això no és gaire engrescador, però de vegades et dona bon rotllo)

Em miro el face. Efectivament, poc moviment. Però algo hi ha, sempre hi ha algo.

- Per cert. El grís el tinc aparcat definitivament, i no és d' avui. És un color molt patètic, que no queda bé més que amb el negre, i jo sempre he sigut més aviat de tons tirant a blaus foscos. El negre, pels trajes. Grís? Als mitjons com a molt, si són de ratlles. - I sempre he pensat que la Luz (Casal) tenía raó. Els díes, si xungos, que siguin negres o marrons. El gris es queda per als senyors que robaven el temps en una novel.la de Michael Ende. -

- També m' agrada el beige Land Rover. Dona, com el blau, sensació de profunditat i d' espai. Ademés és molt sofert -

león. no de la metro.

Maquinistes de la renfe. Units en una reclamació segurament molt justa i reivindicativa. Peró a les 22:15 jo volia tornar a casa.

Estava a la quinta llet. La carretera de Barcelona passava pel costat. I em vaig recordar de les aventures i desventures del viatger. Si hi ha gent que es capaç de fer mils de quilometres , jo bé ho podia intentar amb unes decenes...

Vaig molt mono. He tingut una reunió per la tarda, de bonito, i encara que em foto de fred, penso que de traje generaré més confiança. Jaqueta fora, posse de conde arruinao, i aixeco el polze en direcció a la metropoli.

Un, dos, tres, quatre... la paciencia es una virtud escassa. Cinc, sis... ensenyo una cama, com a les pel.licules? No mhe depilat... set, vuit...

Deu minuts i uns 40 cotxes després, es para a uns 20 metres un cotxe fosc. De dintre se senten riures i música angh-angh a tot drap. Mhi acosto, i em criden que corri, que fa fred!.

-Onde vasss? Sube!- dos portes, dos quillos de quasi 30, si fos una noia no pujaria, fan una mica de por. Però soc un tio, tinc 40 anys i el cabell força canós, i fa fred.

Small talk amb gent d'una altra galaxia. Que la geny no sabe lo que quiere, i tal. De sobte em trobo rajant com ells, amb ells, de lo incomprensibles que són les dones. Es veu que es igual l'estrat social o el nivell cultural. Quasi totes tenen un comportament erràtic i imprevisible. Jo parlo de la ex, i de com mestà donant pel sac amb els seus trasllats. Ells de les seves xicotes, que estan emprenyades per.no se quina festa...

Em diuen que canvien la musica "por argo que te ponga màs". Que me ponga que, i sobretot donde?
Treuen el cd de maquina, i enchufen el nino bravo. El coche es de.mi viejo...

Nino Bravo. Ara no faré un lleig, es clar. I a rigurosos 80 de govern tripartit encara, entrem a la ciutat. Dejarme dondeos vaya bién. Ni de conya. Solidaritat de mascles putejats pel sexe dèbil que ens domina. Onde vives, joer, que pijo, comprate un carro, i a la porta de casa. Bueno, hasta otra.

Mhe recordat duna canço del sabina, peró no ens hem fet les fotos e cabina.

Pel camí els he explicat amb quins programes poden rebentar els passwords d una wifi. Tremoleu, geny i monse, que ja venen...

Published with Blogger-droid v1.6.5

24 de gener

Uns cientifics de la.universitat de Sevilla han trobat (o inventat) una formula que medeix lo feliç que serà el dia. Aixís, en genèric. Vist al TN de Tv5. Deien que ahir, fa una estona, va ser el dia pitjor de tots.

Em passa com amb lhoroscop. No nencerten ni una. Diumenge va ser molt més xungo. Avui? Pecata minuta. Mhe rigut molt, he currat a gust (dintre del que és) i he tornat a casa a dit per la vaga de maquinistes de renfe. Aventura en un seat leon chumba-chumba. Aixo si. Prudents, els nanos, de la hostia.

A mi mha agradat el dia. No ha estat malament. A veure demà que nos depara el destino...

No es molt divertit, ho reconec. Si demà al matí estic mésinspirat, el canvio... però el león chummba-chumba ha sigut molt educatiu...

Published with Blogger-droid v1.6.5

autocensura

Plaça Catalunya. Les 9 AM. Objectes perduts no obren fins les 10. I aqui estic. Esperant el bus, fotud de fred en aquest hivern d'escopinada, canvi climatic dels pebrots. No neva. Ja es alguna cosa...
I si. Tinc censor. Malauradament, intento contenir-me quan se que tinc public. No hi havia una teoria al respecte? L'observador modifica el comportament de la mostra...

Ea per necessitat. I per autoconeixement. Tinc una imaginaciò bastant incontrolable, i intento no especular. Del llatí, especulum, que vol dir mirall. De la epoca en que els miralls eren metalics, i no només invertien la imatge, si no que la deformaven.

Deformo la realitat dintre el meu cap? Segurament. Per això he de provar establir un espai de pensament neutral.

Fets i no paraules! Però el cervell em deixa justet la capacitat d'esborrar quan, repassant un paràgraf, trobo un verb, un adjectiu, que sorgeix del meu imaginari.

Si dic que m'agradaria veure't, es segurament un fet. Però les implicacions i interpretacions d'aquesta oració tant simple poden portar a alimentar unes expectatives basades en premises absolutament inventades.

Autocensura? O supervivència emocional? Guarda la ploma, que està esmolada i encara et tallaràs!

Published with Blogger-droid v1.6.5

En un brete

Covarrubias en su "Tesoro de la Lengua Castellana" de 1611 nos informa de que brete es un vocablo español antiguo, que significa "potro", es decir, un instrumento de madera que se utilizaba para dar tormento y tortura a los condenados.



Ara si que m'hi he trobat (tatatata tan)
El cap de setmana m'ha sentat fataaa ál
No puc dir que no hagi dormit... (tatatata tan)
Però estic espés i quasi deprimiiiii it

No. No ha sigut divertit. Definitivament ha sigut un pal.
Como muestra: un botón. La última. M'he deixat el portàtil, carregat de feina, al tren! Irrecuperable, me temo.

Bah. No em compadiu! No ha ha mal que mil anys duri, i després de set anys de vaques magres... I al que li toqui apretar el botó del canvi, que espavili! Que a mi ja em toca! ( ah, que soc jo?... Onde esta el puto botón?...)

Capisci. M' he de centrar, pulir-me una mica els defectes, treure'm alguns mal vicis (el face no, por diós, no me quite pa!) i, en general, apendre la lliço. Onde està el manual? Que no he entés rés, però em nego a repetir curs!

Amics Absoluts

Let's Rock

Em van dir que les autèntiques amistats eren un bé escàs. Una raresa feta de temps, i arrels, que s' havia de regar i cuidar...

Això són les Seqüoies, mon amíe.!

Les autèntiques amistats, són tot lo escàs que un vulgui. I no es basen en el temps o en el que t'han demostrat. Es basen en el que sents, i en la confiança que et generen.

De vegades, una autèntica amistat te la fot. Perque te el sistema de prioritats molt diferent del teu, perque les respectives realitats són irreconciliables, o perque, sencillament, és un amic per a tu, però tu per a ell no. I aleshores deixa de ser una autèntica amistat, es clar. Diós dijo hermanos, no primos (sabía que alguna vegada podría fer servir aquesta frase!)

Però, la amistat en general es basa en preceptes que no són mesurables. Un amic és un amic quan tu ho sents .

Una altra cosa es un Amic Absolut. Un Atreides. Espalda contra espalda. Un amic pot esdevenir AA, només quan hi confies cegament. I som tant desconfiats, que aquí si que ens tornem seqüoies. I necessitem anys, arrels, i moltes probes.

Jo he desenvolupat un altre mètode. Un amic és un AA fins que em demostra el contrari. I creieu-me. Us sorpendrieu del que és capaç un amic quan sen adona que creus en ell.

On queden aleshores els amics de tota la vida? Els llegendaris? Els incombustibles? Aquests són els que pringuen més, i amb els que podem pringar més. Són aquells famosos que no veus més que un o dos cops cada mil anys, excepte quan els necessites (i aleshores et tornes una mica plasta...) Un amic incombustible és el que encara que te la foti - o li fotis - segueix sent amic incombustible.

Te carnet vitalici.

Fractales

La red. 

Siguiendo un patrón fractal, se extiende. Miles de ramificaciones posibles, millones de salidas en la autopísta, que convierten el viaje por ella en una exploración sín rumbo.

Hoy he descubierto a un escritor. Oliverio Girondo. Me gustó. Gracias Pimpi.

La vida es sueño

Cuando era pequeño, mi abuelo materno me recitaba mucha poesía. Recuerdo un fragmento de La vida es sueño:

Cuentan de un sabi que un día...

Tristísimo. Mi madre y yo, jugabamos a recitarla, añadiendo a cada verso "por delante" y "por detràs" alternativamente. Queda:

Cuentan de un sabio que un día por delante,
tan pobre y mísero estaba por detrás,
que sólo se sustentaba por delante,

de unas hierbas que cogía por detrás,
¿Habrá otro, entre sí decía,por delante,

más pobre y triste que yo? por detrás,

y cuando el rostro volvió por delante,

halló la respuesta, viendo por detrás,

que otro sabio iba cogiendo por delante,

las hierbas que él arrojó por detrás,

El abuelo era un hombre serio.

Militar de carrera, ex-capitán de la república, lo reconvirtieron en afilador de cuchillos en el mercado, de los que iban en bicicleta con una flauta de pan "pirubíiii pirubirooooo". Castigado por perder una guerra, le quedo siempre el aire a auténtico caballero español, de los que ofrecen el pañuelo a la viuda.

Cuando nos oia destrozar los versos de tan insigne poeta, se ponia muy tieso, marcial, y nos decia "Callar ya, niños cochinos!"

Tardé años en recordar que cuando lo decia, sonreia el también.

Published with Blogger-droid v1.6.5

1 Cafè'm llet + 1 Croasant més tard

La vida és en directe! (Na na, nanana,Live is Life)

Cada gest que faig, teoricament, m' acota la vida una mica més. Cada decisió, paraula o moviment escurça les opcions vitals que em queden, i això sería si no fós que...

I hi han mil.lers de bifurcacions que s' obren a cada minut. Menys mal que soc un fervorós creient en les teoríes fractals. Una papallona bat les ales a Singapur, i hi ha un terratremol a Liverpool? Dependrà es clar de si pulso la seguent H del texte amb el dit index o l'anular...

H.

Ahh... us quedeu amb les ganes. Mai sabreu (fins que ho diguin els noticiaris) si en aquesta simpàtica ciutat britànica hi han hagut moviments sísmics d'una certa importància...

Mentres tant, a currar xavalín! Que hi han un munt de fractals envian-te emails cabrejats perque no acabes la feina. Si sabessin que estàs enganxat al blog, perseguint dracs i princeses ( Lo del drac no anava per tu, ho juro!) se'n adonarien de lo poc professional que ets. Je je je

Un mal dia el te tothom.

Primer, el timó. A dretes no fa rés. A esquerres sembla que sí. Correcció. A esquerres sí, però no redreça!

I ara estic donant voltes levògires, girant al voltant d' un núbol que m' observa atònit. una, dos, tres...

Després, el motor. Soroll característic, preppep prepepepep prep...puf. De vespino que es queda sense mescla. Es clar. He donat més de 300 voltes, i havia de passar. I em pregunto, que coi feia mentre donava voltes que no hi pensava? Vaig baixant lentament, planejant, dibuixant un tirabuixò perfecte (el motor no em sustenta, el timó no gira...) i ho deixo tot en mans de la sort. 

Per últim l' aterratge. Quan estic a quasi 10.000 peus de terra, m' adono que em serà impossible aterrar. No conec cap pista d' aterratge circular, i encara que tingués la xamba de que a algún iluminat se li acudís la idea de fer-ne una, - preveient els casos com el meu -, en els pocs segons que em queden no seria capaç de construir-la. Menys en el punt exacte on estic a punt de caure.

Salto doncs. Paracaigudes. Marca ACME. De que em sona?... Bip Biiiiiip

A les penes, got de ví

1- Et retornen un taló... -500 €
2- Et foten una bronca per una feina inacabada -1100 €
3- Perds les claus del cotxe (i mitja hora buscant-les) -35 €
4- Un amic et demana un favor (informàticament, 2 hores més) -70 €
5- Un client remena el adsl i l'has d'arreglar (3 hores) dintre del manteniment mensual - 0€
6- La ex et diu que ha decidit mudar-se a Sitges (aprox 30€ anar i tornar, x 2/3 cops a la setmana que vec la nena, x 4 setmanes = 300 € extres que no tinc. I a sobre sen va a viure a una urbanització, osease, que tren nanai. -300 €
7- descobreixes que t'has deixat el transformador del portatil a Wein-ever. I ja no te bateria, i compres un trafo universal de 60 euracos i no va! -60 €


En fí, serafí. Menos mal que soc optimista! Quina caca de día!!! No te preu!!!
Per a tot lo altre... Mastercard! (Ai no, que la tinc cremada... ;-( )

Cuando el León despierte

Esperando que el León, y no el de  la Metro, despierte. Y si en 10 minutos no lo ha hecho, tendré que hacerlo yo!

Abrirà sus enormes fauces en un bostezo silencioso, estirarà sus enormes garras en un gesto despreocupado, escupirà el chupete rosa (el azul se lo ha cargado de tanto roer) y rugirà Papaaaaaaá...

Todo a punto lo tengo. Papilla, baño, ropa, y un cuento de una niña que no se quería vestir, y otro de una niña que no se quería bañar... Elementos de distracción imprescindibles en el noble arte del adiestrado de Leones.

Por el desayunar, hace tiempo que no me preocupo. Mi león desayuna todo lo que le heche, y más.

Ayer por la noche, en lugar de cuento, otra conversación trascendental. Transcribo lo que me acuerdo:

La iaieta és molt velleta... Quí més?
-l' amic del fortunyàs (el vecino, amigo del abuelo)
A si. l' amic del fortunyàs. I quí més?
-La tia Conxi
Aaaa.. I quí més?
-La Sra de la verduleria.
Si. No nhi han més de vellets.
-No, no en coneixem a més.
Es que estàn de jega
-Que?
Que estan de jugha
-???
De JEggJA!
-AMb el xumet a la boca no t' entenc...
(treient-se el xument) Que sen han anat de vacances! Tots els vellets sen van de vacances!
-Ah... De Juerga!!! Si?
Si! A Menorca. Que està molt lluny. S'hi va en avión.

(Jurolo. No se de donde ha sacado la idea, pero me parece muy acertada!)

Quina felonía més humillant!

Apurar cielos pretendo,
ya que me tratais así.
que la culpa no fou meva,
que hi havia un got de ví...

Que la noche me confunde,
i no tinc aturador
que en el riure d'una princess
vaig sentir molta calor.

Si tirant-me a una piscina
d' aigua freda com la neu
ja creieu que m'amilano
més val que us ho repenseu.

Tinc un bic i una llibreta
i un cervell fora de veta...
amb molt menys l' amic McGuiver
tot sovint salva el planeta.

Надеемся, что отчаявшиеся,
позвольте мне спать божественное.
Это не ссоры над ребенком.
ВОЗ уже выпил вино.

(la métrica poquillo justa, però és el que te el cilicic...)

Circular

Anava pel camp, collint romaní,
les herbes son altes, el temps es diví.
El prat s' allargava, la vista m' enganya?
M'he rentat la cara? No es una lleganya?

Al peu, una pedra, m'ha fet aturar
m'he tret l' espardenya, l'hauré de buidar
Com conte de fades, de dins ha sortit
l'escarabat negre que em mossega el dit.

O bell escarbat, que mires atònit
aquest, el meu dit, et produirà vomit
Rosega una pedra, rosega l'asfalt
la meva carn magra tampoc no s'ho val

Que l'ànima negra que guia els meus actes
avui amb el diable ha firmat uns pactes.
I sigui de día o sigui de nit
tot aquell qui em tasti quedarà adormit

A cambi em darà, si puc aguantar
un camp ben ple d'herba on pugui buscar
un poc de romer, potser romaní
i algun escarbat que hi ha per aquí.

Matar a raul. Foto Floja.

Està arriba, ahora mismo, durmiendo el sueño de los justos.Y és lo último que espera. Justo sería, por otra parte, darle una alternativa. Aunque el no lo sepa.

Y si contamos esos mini-ronquidos que emite entre barboteo baboso y gemído entrecortado de pekinés? Que os parece? Par, vive. Impar muere.

Que porqué dices tu... -BANG- Tienes razón. Acabas de mancharme la alfombra, pero has salvado a Raul. Oh... No sufras... Te pasaré el tiket de la tintorería, siempre que consigas llegar a la puerta antes que el perro. - Fiuuuu - A paséeeoooo.  Me encantan las carreras de perros... Lástima de liebre.

Por supuesto Señorita. Puede llevarse los gemelos de recuerdo... No, espere un poco, que aún se mueve. Que se espere, digo! Ansiosa! Fhhhht- Crashg. (Esto era un jarrón.) Que ansiosa.

No me gusta como quedó el cuadro. Me ayudan a ponerlo recto? Siii. Mucho mejoor. Aquí, la mano de ella sobre el cuello de él, como de lado, apoyada ligeramente en su pecho. Las piernas entrecruzadas...Así. Bonitas mèdias... Seda? nooo...  Nylon. Espera. Con un par de carreras -ishhhhh ishhhh- ... Como más natural, decadente, no? Y los pendientes, quiteselos. Si, con un gemelo en cada oreja. Je je.

Eso és.

Donde estabamos? A sí, Raul. Ya no ronca? Ya no quiere jugar?  Bueno. Alguien quiere cafè?

Ustedes dos, los del suelo... No dirán que no soy la perfecta anfitriona...

eva al rescate?

Si tu marido te pega, pegale tu a el también
si con la mano no puedes, métele con la sartén.
Celia Cruz

Leia una historia sobre maltratos y venganzas, y rescates en el último minuto, y no podía quitarme la estrofa de esta canción. La única estrofa que recuerdo.

Leemos lo que más nos interesa, supongo, y filtramos según nos afecta más o menos. Nunca entendí el maltrato. Como las guerras, el odio o los efectos colaterales.

Supongo que es fruto de ser un niño bién del ensache Barcelonés. Arropado por unos padres intelectuales de clase media, con la vida solucionada, creciendo entre Asimov, Harper Lee y Tolkien, todas estas experiencias vitales han sido siempre para mi historias de los abuelos, en blanco y negro y a menudo con la pianola de fondo y cortinilla para diálogos sobreimpresos cada tanto.

Por eso, cuando leo un artículo, Eva al Rescate, donde el héroe contacta con un poder superior, que indulta por caridad a la maltratada-homicida, no puedo dejar de pensar en que ya se había rescatado ella sola. Que el momento de su liberación fué segundos antes del estampido, cuando decidió terminar de una vez por todas con su dependencia.

Tengo una hija de dos años (y medio!, lo dice ella... ). Algún dia me preguntará sobre este tema. Hace un par de semanas comenté en un apunte sobre violéncia de género lo que le iba a decirle...

No te pelees nunca. La violéncia es el recurso de los imbéciles. Pero si no te queda más remedio, cuando pegues, olvida la decéncia y la empatia, y asegurate de que no volverà a levntarse. 

Ahora añado: Y si no puedes, llama a Papá. Para eso estamos los papás.

las horas muertas

Hay horas que están muertas.
La niña todavía duerme, lo tengo todo listo para empezar el día, y los pocos libros que me apetecen se perdieron en el último traslado.
La tv se me antoja liberadora, pero en un baile de canales, me doy cuenta de que pulso el + dejando apenas tiempo para que la pantalla muestre una imagen estática.
Y vuelvo a encender el pc. Información. De cualquier tipo. Música, política, literatura, opiniones... La gran ventana me abre los ojos una vez más al mundo, y asimilo como una esponja, llenando los espacios vacíos de mi mente con historias ajenas, que al cabo de un rato ya no lo son tanto.
En un minuto oiré la llamada de la selva - Pápaaaa - y regresaré al mundo real. Café doble, solo, y biberón de papilla. Listos para salir. Hoy vamos a la montaña!.
Mientras, AC/DC y un poco de culturilla anónima.

punt d' inflexió, segona part.

I perqué no decidir? Perqué esperar? Si saps que el necessites, si saps que has de  fer-ho, perqué posposar-ho?

Oi que saps que portes massa temps acumulant negatius en les abcises? Doncs el millor moment es ara, quan encara pots decidir-ho tu i no les circumstàncies.

El punt d' inflexió comença quan tu ho vols. Tota la energía torna a estar al meu servei.

Punto de inflexión

Como las meigas. No existen, pero haberlas, haylas.
Pretendo, oh si. Aparecer otra vez. Y con el cambio entender por fin. Respirar hondo y que esta vez el sabor sea diferente.
Lo busco. Lo sigo. Casi puedo olerlo. Esta ahí, detrás del próximo minuto. Dándome esquinazo, el muy puta!
Puedo sentirlo, tan cerca, tan cerca, erizado el lomo, dispuesto a saltar, pensando, esperando.
Tantas ganas tengo de dejarme atrás, mudar de piel, aprender de una vez esta lección, que empieza a parecerse a aquel segundo de bachillerato, eterno y pesado.
Busco un punto de inflexión, el momento en que la curva cambia la tendencia, y lentamente te remonta por un camino diferente, devorando las xs y las ys en progresión logarítmica, con tendencia a infinito...
Busco un punto de inflexión, el momento del cambio, recordar, aceptar, olvidar, dejando atrás esta nube que de conocida me aburre.
Salgo de mi cabeza ya?
Vale? Uno, Dos, Tres, Salto! ?

Mientras espero, bocadillo de incertidumbre para desayunar.

Disculpe Srta... Le importa que lea su blog?

Es lo que tiene la nube. A menudo, en las horas más muertas, tienes la tentación de seguir el enlace del amigo de un amigo que casi no conoces. Como coger el primer tren que sale sin saber  -ni quererlo- donde te llevará. Sentado, con los ojos fijos en la ventanilla, viendo sin ver un paisaje anónimo que te permite dejar la mente flotando en el vació. - Feliz Navidad, Que todo te vaya bién, Que guai, que super-amigos que somos, Yo también te hecho de menos ... -

Seguramente el contraste entre el estilo - directo, descriptivo, casi periodismo radiofónico en el ritmo- con el contenido -un golpe en el estómago emocional- me ha llamado la atención.

Y me veo de pronto leyendo un artículo tras otro, llenando espacios con sentimientos ajenos. Y cuando, cuatro o cinco textos más tarde consigo parar (la ciudad se despierta, la cafetera silba, los plazos se terminan y me lo recuerdan en forma de mil llamadas perdidas) me siento un voyeaur, vampirizando los sentimientos ajenos.

Empatía. La zorra de todas las emociones, aprendida después de mirar cien veces el final de Blade Runner sin entenderlo, me exige que, como mínimo, me presente, me disculpe, y me pare a pensar si  no sería mejor dejar el blog y volver al bloc...

L'impostor

- No soc jo! És un impostor! - I un dit acusador ,m'assenyala enmig de la sala plena de gent.
Totes les mirades es giren, buscant-me, enfocant-me, soc de sobte el centre d' atenció.
Segueixo el dit acusador en direcció contraria, la ma, el braç, la espatlla, i veig la imàtge especular de mi mateix.
I mentre em miro als ulls, recordo, i alleugerit torno a respirar. Soc jo l'impostor. I ja no cal que segueixi vivint la teva vida, no cal que segueixi pensant el que tu penses, ni sentint el que tu sents. Puc tornar al limb dels impostors, on els falsos personatges ens alimentem de somnis.

Viure la patètica existència que portes? Sense  un brí d'heroísme,  una gota de emoció, un fil d' esperança, un suspir de passió...

Tota teva, chaval! Jo només feia una substitució...

the world is my oyster (el mon és la meva ostra)

I no m' agraden les ostres. Ni tant sols les que tenen perla. Costen d' obrir, fan pudor, i no només has de menjr-les crues, si no que a més, vives!

Però no queda gaire alternativa oi? No puc escollir. I posats a passar-me la vida en una ostra, almenys fotre-li queixalada. El gust és llefiscós, regust amarg de la llimona, soso, insípid. Insipid com una ostra.

I se que només hi han tres camins. O víctima, o botxí, o espectador. I cap dels tres m'atrau. I la combinació dels tres tampoc. Deus, quin mal d' estomac. Crec que vomitaria.

Com que tampoc estic segur exactament del que vull, passejo com un turista accidental, mossegant i mossegat, i mirant, mirón, voayeur de emocions, exhibicionista de sentiments... Ja.

Una supernova és un remei infalible per al mal de cap. Però no és mal de cap el que tinc. Més aviat mal de quiet. Estic aburrit, de queixaladetes petites als peixets petits que m' envolten i em queixalen.

Sortiría disparat, empés per la energía cinética de la rotació de la terra si aquesta s' aturés de cop? Molaría no? 40 g's de decceleració. I pam! Tots enclastats contra l' objecte que tinguessim directament al nostre Est.  I el vent? Sería brutal! Durant una estona, i fins que perdessin la quantitat de moviment per roçament amb el terra, vents de més de 1000km/h! Els mars... Imagineu el merder que podeu montar si correu amb una galleda plena a vessar d' aigua i freneu de cop. El punyeter jucidi final!