Dos

Entre el migdia i el vespre, hi ha un espai buit i absurd on em perdo. Es igual que faci migdiada o no, que hagi dinat com un bacó o que justet m'hagi prés un tallat per a aguantar. Inexorablement, a partir de dos quarts de quatre, el meu cervell es va ralentitzant fins arribar a aturar-se. Del tot. I em distrec amb qualsevol cosa, i m'encanto mirant la pantalla buida, i m'entossudeixo a pensar que demà ja ho acabaré.

Però no m'ho puc permetre. I insisteixo, com quan em quedo sense batería al cotxe, i provo a esperar una estona, i torno a donar-li cop de demarré...

Que espés estic.

Ú

És el temps, que s' acaba...
I se li suposa propietats mineralo-sol.lubles.

I se li adjudica propietats miraculoses, capacitats semi-divines, i una personalitat arraulida, i mesquina. Perquè va avançar quan no tocava? Perquè no avança ara?

I se li demana una dissolució immediata. Del record, del passat, de totes les fotografies que encara queden repartides per les diferents copies de seguretat del meu disc dur, i que surten en el moment menys oportú, a traïció i sense avisar, flash! i cop a l' estomac, que ja creies endurit com una pedra, pastilles de xocolata que es desfan en neumàtics desinflats.

Esperant el miracle, un miracle petit, gens espectacular, en forma de tractat d' amistat entre nacions,  sense agressors ni agredits, que tots hem tingut paper de víctima i de botxí. En forma de somriure permanent. Però plou, i no deixa de ploure, i ja no espero, que estic calat fins al moll dels ossos, i el fred s'ha escolat fins gelar les vèrtebres que em sustenten.

I com que no espero, demano, exigeixo potser, el consol de l'oblid. Guerrers vençuts, closques de cacauet escampades per les voreres xopes, torneu a casa, si es que us en queda, i si no, bastiu-ne una, en qualsevol lloc, aquí mateix, on ara jeus, que encara queden vistes. Amb quatre llates i dues cordes, amb tres fustes i un plàstic enorme i pesat.

Una estona més? ni de conya.Ni de conya, ni de conya...

No hi ha temps per perdre, histories perdudes i finals que no s'acaben, fós en negre, the end i al final, no he esperat.  Que ploure segueix plovent,  i si no corría em mullava.

Però - confesso - sovint mirava enrera, corria en cercles, provaba els llums
només per a estar segur.

Sense aturar-me, esperava. Per somriure, rotllo Humphry amb la Bacall. Però el segón hivern ha costat de passar. Ha resultat que sí. I el somriure que duia, permanent, enganxat amb celofan per si de cas, finalment s'ha convertit en un rictus.

- Tornarás a brillar - , no em canso de dir; i el vent em xiula burleta a cau d'orella: Brillar... brillar... brillar...

Inicial

De cara a l' estiu, tot canvía.


Tinc pressa per a fer net, i escombro sense cap tipus de remordiment ni tristor les restes de naufràgis que encara duia enganxats a la pell.

Higiene mental, en diuen. Cal un procés de dòl, un anar treient quadres de les parets, i conviure després durant un temps amb les marques que deixen quan ja no hi són. Diuen.
 

Vaig per feina, Jo! No m' atabaleu! I d'una sola passada, trec el quadre, rasco la paret fins arribar al guix més blanc, i quan estic segur de que ja no en queda rastre, torno a enguixar i a pintar.
 

Durant molt de temps han anat passant els llogaters d' aquesta casa. Han vingut i han marxat.
De vegades, m'ha semblat que es quedaríen.
De vegades han marxat de nit, d' amagat, i ni me n'he adonat.
De vegades els he hagut de fer fora.


Però ara, com quan la casa era nova, i buida, i no hi havien records per tots els racons, torno a creure que la dona que està entrant per la porta amb una maleta de perplexitat, no és un llogater més.
 

Per com és mira cada detall de la entrada. Amb cura, amb una mica de recel, amb els ulls brillants assaborint amb la punta dels dits la fusta gastada del dintell. Amb el dubte pintat en el somriure, aguantant l' alè en un a barreja de por i desig.
 

Vaig per feina! No m' atabaleu! Tinc el temps just per a enretirar les escales i els pots de pintura, i em sembla que ja truquen a la porta.

Passi, passi... que veura el piset!