-Bona tarda...
-Bona trdm.
-El departament de supervivència sisplau?
-sgxi tot rcte pl pssdís, trcra prta la drta...
-Perdoni! Li importaría deixar de llegir el diari i treure's l' escuradents de la boca per atendrem?
-Nmmm? - ulls de llautó, sense gens de blanc, amb un punt vermell al centre-
-Bueno vale... perdoni, ja, ja ho trobaré.
una dues i tres. Aquí deu ser. Inspiro. Expiro. Apropo la ma al pom de la porta. Entro.
Cents. Mils de cossos, en perfecte ordre, drets, dibuixant una pared. Cambio el punt de vista, imagino el contrapicat, i és una espiral perfecta que gira lentament confluint en un cublicle oficinari de tres per tres, tres parets de plàstic blanc-grogós, el costat buit del cuadrilater un mostrador enganxós plé de papers.
Després. Deu minuts després. Deu hores. Deu inspiracions fosques i lentes.
Només queda un cós davant meu. No sento el que diu. Només veig que està parlant, i em distrec un moment mirant-me els cordons de les sabates. Esfilagarsats, s' han tornat a deslligar. Torno a aixecar el cap i soc el següent.
Una mà em fa un gest apressat, entre piles de papers perduts.
apropis!!!! qu vol?
Sobreviure.
mpli l frmulri!!!
I em dona un paper-paperot, arrugat, amb tot de caselles on vaig posant amb cura i lletra de pal.
Data de naixement - Lloc de Naixement - Nom - Escola - ... I mentre vaig omplint, ara a tota velocitat, els meus ulls no son capaços de seguir el moviment histéric dels meus dits... sento com m' evaporo, en forma de tinta, i vaig impregnant el document que ara seré... que ara soc.
let me entertain you
Deixa que t'entretingui, - va dir el pallasso -.Fare malabars amb cinc pilotes, fare la vertical amb una ma, picare de cap contra el terra i maixecare tot seguit, mullan-te amb la margarida gegant que porto a la solapa.
I t'explicare un conte sense final, i tensenyare on comença el mon, i et cantaré perque dormis i riurem plegats...
I t'explicare un conte sense final, i tensenyare on comença el mon, i et cantaré perque dormis i riurem plegats...
Published with Blogger-droid v1.6.5
el tres
La santissima trinitat, els tres mosqueters, tres tristes tigres, les tres fades de la bella durment, l'adenin trifosfato (ATP), les tres carabel.les de colon, un, dos ,tres... aqui stamos con ud otra ves, els tres desitjos d'Aladí, les tres bessones, tres preguntes a la efinge,...
Quan
Com
On
Perqué
Eh! Que això són quatre!
Ja, i?
Tot és un quatre.. - la mare de Deu, D'artanyan, el trigal, la fada dolenta, la clorofil.la, el grumet que va cridar Teeerrraaaa, el Kiko Legrand, el geni de la làmpara, la bruixa aburrida, i el que pregunta, que soc jo!
Quan
Com
On
Perqué
Eh! Que això són quatre!
Ja, i?
Tot és un quatre.. - la mare de Deu, D'artanyan, el trigal, la fada dolenta, la clorofil.la, el grumet que va cridar Teeerrraaaa, el Kiko Legrand, el geni de la làmpara, la bruixa aburrida, i el que pregunta, que soc jo!
Published with Blogger-droid v1.6.5
només sensacions
Buff.
Ja fa dies, molts, que em sento buit. I busco omplir-ho amb els estimuls més salvatges. Ballo i udolo, i corro i m'hostio en absurdes baralles de bar. Emocions fortes, adrenalina encapsulada que m' esborra el cervell durant una estona.
L' inesperat en forma de quatre linies. No es el que necessito, no es el que desitjo, però m'ha calmat la ansietat més que qualsevol pastilleta, més que qualsevol gest desmesurat. Ha sigut com veure un got d' aigua després d' estar tot un cap de setmana de rom i vodka.
No és el que desitjo, però sí el que necessitava. Un respir en la caiguda, Un somriure obert i sincer.
Saber que a fora d' aquesta caixa de Shrödinger hi ha algú més.
El salt al buit.
A la pantalla, l' escalfor halògen crema el cel.luloide del fotograma.
Ja fa dies, molts, que em sento buit. I busco omplir-ho amb els estimuls més salvatges. Ballo i udolo, i corro i m'hostio en absurdes baralles de bar. Emocions fortes, adrenalina encapsulada que m' esborra el cervell durant una estona.
L' inesperat en forma de quatre linies. No es el que necessito, no es el que desitjo, però m'ha calmat la ansietat més que qualsevol pastilleta, més que qualsevol gest desmesurat. Ha sigut com veure un got d' aigua després d' estar tot un cap de setmana de rom i vodka.
No és el que desitjo, però sí el que necessitava. Un respir en la caiguda, Un somriure obert i sincer.
Saber que a fora d' aquesta caixa de Shrödinger hi ha algú més.
El salt al buit.
A la pantalla, l' escalfor halògen crema el cel.luloide del fotograma.
100 mil mil.lions de neurones
Diuen els que saben, és el número de neurones que tenim. Imagina. Posades en fila india, si fossin formigues de 5mm, donarien... 20 voltes al mon? La diferència, escassament una polzada.
Cinc anaven en direcció contraria. Mentre tothom caminava seguint les marques decidides per estricta votació a ma alçada, Cinc anarquistes, contestataris i rebels s' entossudien a no cedir.
La Llògica, la Raó i la Fatalitat, s' abraçaven per no caure de tant riure. El Destí somreia una mica cínic. Fins i tot la Fè, amb el seu aire condescendent, no podia evitar el riure atònit, amb una llagrimeta als ulls, això sí, que per alguna cosa sempre feia el menú amb la Empatia.
Cinc que no es sentien els herois de cap fosca llegenda. No creien en Deus misericordiosos, ni en l' exotic paradís promés al guerrer mort en combat, ni en el dramàtic cop d' efecte que els pogués salvar a l' últim minut de la pel.lícula.
Només eren cinc que seguien marxant, amb el pas lleuger dels que estàn convençuts de que el mon està fet per donar-li la volta, amb la resolució dels que encara creuen en les causes perdudes, amb el gest confiat del qui sap que de vegades la Fortuna somriu als audaços i les coses canvien.
Cinc anaven en direcció contraria. Mentre tothom caminava seguint les marques decidides per estricta votació a ma alçada, Cinc anarquistes, contestataris i rebels s' entossudien a no cedir.
La Llògica, la Raó i la Fatalitat, s' abraçaven per no caure de tant riure. El Destí somreia una mica cínic. Fins i tot la Fè, amb el seu aire condescendent, no podia evitar el riure atònit, amb una llagrimeta als ulls, això sí, que per alguna cosa sempre feia el menú amb la Empatia.
Cinc que no es sentien els herois de cap fosca llegenda. No creien en Deus misericordiosos, ni en l' exotic paradís promés al guerrer mort en combat, ni en el dramàtic cop d' efecte que els pogués salvar a l' últim minut de la pel.lícula.
Només eren cinc que seguien marxant, amb el pas lleuger dels que estàn convençuts de que el mon està fet per donar-li la volta, amb la resolució dels que encara creuen en les causes perdudes, amb el gest confiat del qui sap que de vegades la Fortuna somriu als audaços i les coses canvien.
message in a botle
Sembla que li estic agafant el gust a robar títols...
Quan vaig trobar la caixa de fusta, vaig pensar que estava salvat. Nàufrag, si, però amb mil ampolles per mil missatges.
Vaig carregar-me l' única companya que tenía, el meu cocodril, per aprofitar les dents com a ploma, i una barreja de sang i aigua de mar com a tinta. De paper, fulles de palmera. Exòtic i pràcticament inacabable.
I implacable, vaig començar a escriure. Una, dues, tres... De vegades fins i tot quatre ampolles cada día.
Algunes les he trobat, dies després, passejant per aqeusta platja infinita, i se que les heu llegit, perque a dintre el missatge ja no està arrugat - fet una bola - com l' havia deixat jo. Ara està ben plegat i arrollat, amb cura, i inclús el tap tanca millor. Com si no volguessiu que tot el que hi va dins s' acabi perdent.
Quan vaig trobar la caixa de fusta, vaig pensar que estava salvat. Nàufrag, si, però amb mil ampolles per mil missatges.
Vaig carregar-me l' única companya que tenía, el meu cocodril, per aprofitar les dents com a ploma, i una barreja de sang i aigua de mar com a tinta. De paper, fulles de palmera. Exòtic i pràcticament inacabable.
I implacable, vaig començar a escriure. Una, dues, tres... De vegades fins i tot quatre ampolles cada día.
Algunes les he trobat, dies després, passejant per aqeusta platja infinita, i se que les heu llegit, perque a dintre el missatge ja no està arrugat - fet una bola - com l' havia deixat jo. Ara està ben plegat i arrollat, amb cura, i inclús el tap tanca millor. Com si no volguessiu que tot el que hi va dins s' acabi perdent.
Futurs (im)perfectes
un altre titol manllevat de la biblioteca. Es que els títols bons estàn tots agafats!
T' en recordes de l'home-talp?
Va ser fa uns quants anys. Al voltant del 85 més o menys. Sortí inclús en algun diari local.
Una denuncia per sorolls extranys a la urbana va destapar la historia d' aquest personatge que vivía a Gràcia, en un àtic de passadís infinit, rajoletes de polzada i lavabo a la galeria. Tenía totes les finestres (dues, una a cada punta del pís) tapissades de cartró, caixes velles de fruita esquarterades i quan va arribar l' asistent sòcial, semblava que ja era massa tard. La autoritat competent, en forma de blau-fosc-elèctric en parella l' estava intentant treure a empentes de l' edifíci.
L'home-talp cridava amb veu ronca, les cordes vocals completament afluixades per la falta d' us, i tancava els ulls molt fort, mentre s' aferrava a l' últim tram de barana de la escala.
En arribar una autoritat superior, els dos guardies van cedir el pas al protocol i es van apartar, notablement alleugerits de no haver de dur la iniciativa. I l' asistent sòcial es va seure a l'últim esglaó mirant de trobar-li algun sentit a la historia enrevessada que sortia a batzegades incoherents d' aquell extrany...
Suposo que ho recordes. En vam parlar molt. L' enamorat del sol, traït mil.lers de vegades, fins que un dia va dir prou i no va voler tornar a sentir la caricia d' un amant tant promiscu...
Fa poc, més per casualitat que per interés, vaig anar a topar amb el final de la història. Passejava per Sant Antoni, fullejant tonelades de llibre vell, i entre tot el munt d'aquells que et miren amb cara de pena demanant que l' adoptis, que el netejis i el deixis reposar en un racó de la teva biblioteca, encara que sigui per ser fullejat un parell de cops més a la vida, vaig trobar un diari escrit a ma. La lletra, caligrafía de monjes d' escola de pago, em va sobtar prou com per atrevir-me a regatejar.
No, no era el diari de l' home-talp. Era de l' asistent social. Hi havien prop de deu anys d' historia, i en molts dels cassos - la majoría - s'havía dedicat a seguit el fil de les histories fins que d' una forma o una altra acabaven. I sí. Hi havia la historia de l' home-talp.
Quin material més impressionant! No vaig poder esperar a arribar a casa. En una cafetería del carrer Urgell em vaig asseure i entre tallat i tallat vaig anar desfilant tot el cabdell. No t' explicaré els detalls. Si un día ho vols, pots venir a llegir-los, però en general només detalla el dia a dia d'un psiquiàtric anticuat.
Però el final... Aquesta és la raó de que t' escrigui. Recordes l' eclípsi de l'ú d' Agost de fa dos anys?
L' home-talp va desapareixer en aquell moment de la seva cel.la.
T' en recordes de l'home-talp?
Va ser fa uns quants anys. Al voltant del 85 més o menys. Sortí inclús en algun diari local.
Una denuncia per sorolls extranys a la urbana va destapar la historia d' aquest personatge que vivía a Gràcia, en un àtic de passadís infinit, rajoletes de polzada i lavabo a la galeria. Tenía totes les finestres (dues, una a cada punta del pís) tapissades de cartró, caixes velles de fruita esquarterades i quan va arribar l' asistent sòcial, semblava que ja era massa tard. La autoritat competent, en forma de blau-fosc-elèctric en parella l' estava intentant treure a empentes de l' edifíci.
L'home-talp cridava amb veu ronca, les cordes vocals completament afluixades per la falta d' us, i tancava els ulls molt fort, mentre s' aferrava a l' últim tram de barana de la escala.
En arribar una autoritat superior, els dos guardies van cedir el pas al protocol i es van apartar, notablement alleugerits de no haver de dur la iniciativa. I l' asistent sòcial es va seure a l'últim esglaó mirant de trobar-li algun sentit a la historia enrevessada que sortia a batzegades incoherents d' aquell extrany...
Suposo que ho recordes. En vam parlar molt. L' enamorat del sol, traït mil.lers de vegades, fins que un dia va dir prou i no va voler tornar a sentir la caricia d' un amant tant promiscu...
Fa poc, més per casualitat que per interés, vaig anar a topar amb el final de la història. Passejava per Sant Antoni, fullejant tonelades de llibre vell, i entre tot el munt d'aquells que et miren amb cara de pena demanant que l' adoptis, que el netejis i el deixis reposar en un racó de la teva biblioteca, encara que sigui per ser fullejat un parell de cops més a la vida, vaig trobar un diari escrit a ma. La lletra, caligrafía de monjes d' escola de pago, em va sobtar prou com per atrevir-me a regatejar.
No, no era el diari de l' home-talp. Era de l' asistent social. Hi havien prop de deu anys d' historia, i en molts dels cassos - la majoría - s'havía dedicat a seguit el fil de les histories fins que d' una forma o una altra acabaven. I sí. Hi havia la historia de l' home-talp.
Quin material més impressionant! No vaig poder esperar a arribar a casa. En una cafetería del carrer Urgell em vaig asseure i entre tallat i tallat vaig anar desfilant tot el cabdell. No t' explicaré els detalls. Si un día ho vols, pots venir a llegir-los, però en general només detalla el dia a dia d'un psiquiàtric anticuat.
Però el final... Aquesta és la raó de que t' escrigui. Recordes l' eclípsi de l'ú d' Agost de fa dos anys?
L' home-talp va desapareixer en aquell moment de la seva cel.la.
I si no hi caps?
L' ascensor es plè. Puja molt a poc a poc. I estic entaforat entre la porta, una mal.leta vella i una senyora d' uns seixanta anys amb cara de mala lluna. Son molts pisos, i sembla que no arribarem mai. La senyora deu haver estat cuinant. Fa aquella olor tant penetrant que queda a les mans després d' haver esmicolat una ceba. I la maleta sem clava al genoll, just a l' alçada de la tanca.
Sembla que tothom em miri malament. Però no soc pas l' últim que hi ha pujat! Si, potser faig una mica més de volum que aquest noi tant primet que sembla que va al quart, però jo hi era abans...
Sento les mirades al clatell. Tinc suors fredes, i de sobte m' en adono de que el desodorant m' està abandonant a marxes forçades. I que el pobre ascensor s' ha encongit deu centimetres del primer al segón... Si segueix en aquesta progressió, quan arribem al cinqué tot el que quedarà de nosaltres serà una polpa sangonosa, un munt de roba entrelligada, i el cony de maleta, que sembla feta a proba de presions abisals.
O sigui que baixo. Ja en tinc prou. Noto com l' ascensor respira alleugerit quan poso un peu al replà del tercer. Està clar que hauré de pujar a peu, però em fa tanta mandra, que decideixo sortir al carrer. Ja no recordo on anava, però surt el sol, i fa una tarda fantàstica per embadurnar-me de sorra i mar.
Sembla que tothom em miri malament. Però no soc pas l' últim que hi ha pujat! Si, potser faig una mica més de volum que aquest noi tant primet que sembla que va al quart, però jo hi era abans...
Sento les mirades al clatell. Tinc suors fredes, i de sobte m' en adono de que el desodorant m' està abandonant a marxes forçades. I que el pobre ascensor s' ha encongit deu centimetres del primer al segón... Si segueix en aquesta progressió, quan arribem al cinqué tot el que quedarà de nosaltres serà una polpa sangonosa, un munt de roba entrelligada, i el cony de maleta, que sembla feta a proba de presions abisals.
O sigui que baixo. Ja en tinc prou. Noto com l' ascensor respira alleugerit quan poso un peu al replà del tercer. Està clar que hauré de pujar a peu, però em fa tanta mandra, que decideixo sortir al carrer. Ja no recordo on anava, però surt el sol, i fa una tarda fantàstica per embadurnar-me de sorra i mar.
Published with Blogger-droid v1.6.5
Mes que amics...
Sorgits del passat mes inmediat. Els dos em tenen al facebook! Ostres, quin chute endorfinic. Valia la pena passar per tot això per arribar a aquest moment. Com pot ser que dos chulos preadolescents puguin fer-me girar el cervell d' aquesta manera amb un comentari absurd? Ja ja. Es que en el subconscient son uns manipuladors de collons. Gracies nens ( amb reverencia , eixecada de capa i "barrido" amb el barret inclosa)
La vida es en directe. Gracies facebuk!
No dec estar-ho fent tant malament, això de viure.
La vida es en directe. Gracies facebuk!
No dec estar-ho fent tant malament, això de viure.
Published with Blogger-droid v1.6.5
Consell de mal d' amor.
Uff, va dir ell (plagiat sense permís, ho confesso) I va sentir com li grinyolaven els budells i com els pulmons perdíen la flexibilitat i s' encongien a poc a poc...
Sentiment de perdua, decepció, solitud, i sobre tot d' astorament. -Cap a on vaig ara? Que faré?-
Sense cap Nord que el guies, va començar a donar voltes sobre sí mateix, cada cop més ràpid, emulant el moviment hipnòtic del desaigüe de la banyera.
Es va marejar. Possiblement algun tipus de desequilibri a la oïda interna que no l'hagués permés ser astronauta encara que s'ho hagués proposat. I no era el cas.
Aleshores va començar a pensar. I a pensar, i a pensar, durant dies i dies (molt mal fet, perque les factures s' anaven acumulant a la bustia, i lamentablement, estava acostumat a gastar el que guanyava el mateix dia) Però al final de 5 dies i 7 nits, un raig de llum en forma de sensació d' ofeg va il.luminar-lo.
Introspecció. Executa un exercici de comparació. Amb totes i cada una de les dones que había conegut al llarg de la seva vida.
El remei va ser efectiu, però contraproduent. Es va adonar, que tota la vida había estat enamorat de la filla del farmaceutic. I mentre per fí li declararava el seu amor infinit, la seva passió irrefrenable, un cop sec a la templa, un regust d' ametlla amarga, i deprés la foscor.
El marit de la farmaceutica (filla) no hi havia estat gaire d' acord i hi havia posat fí, frenant els seus sentiments amb un cop d'orinal de cunya.
Sentiment de perdua, decepció, solitud, i sobre tot d' astorament. -Cap a on vaig ara? Que faré?-
Sense cap Nord que el guies, va començar a donar voltes sobre sí mateix, cada cop més ràpid, emulant el moviment hipnòtic del desaigüe de la banyera.
Es va marejar. Possiblement algun tipus de desequilibri a la oïda interna que no l'hagués permés ser astronauta encara que s'ho hagués proposat. I no era el cas.
Aleshores va començar a pensar. I a pensar, i a pensar, durant dies i dies (molt mal fet, perque les factures s' anaven acumulant a la bustia, i lamentablement, estava acostumat a gastar el que guanyava el mateix dia) Però al final de 5 dies i 7 nits, un raig de llum en forma de sensació d' ofeg va il.luminar-lo.
Introspecció. Executa un exercici de comparació. Amb totes i cada una de les dones que había conegut al llarg de la seva vida.
El remei va ser efectiu, però contraproduent. Es va adonar, que tota la vida había estat enamorat de la filla del farmaceutic. I mentre per fí li declararava el seu amor infinit, la seva passió irrefrenable, un cop sec a la templa, un regust d' ametlla amarga, i deprés la foscor.
El marit de la farmaceutica (filla) no hi havia estat gaire d' acord i hi havia posat fí, frenant els seus sentiments amb un cop d'orinal de cunya.
massa temps
Magraden aquests matins freds. Sortir ben aviat, quan encara la majoria dels que conec dormen, i desllisarme pel terra quasi sec de la Diagonal, amb la musica a tot drap, seguint el ritme amb un ball frenetic. La mevq entrenadora d'artistic en deia volar en ales de la musica. El doble axel no em surt. Acabo sempre per terra.
A les 6 no hi ha cap pesat que vulgui salvar.
La tornada, quan sem fa tard es una putada. Agafo un autobus, massec, i descobreixo que encara no estic preparat per enfrontar.me a la realitat. Encara no he conciliat el com em veig amb el qui soc.
Mestic reinventant, pero no tinc molt clar que vull ser aquesta vegada. Em costa trobar la imatge de mi mateix després d.haver apostat tant fort per un personatge.
Descubrir qui soc, ara? Ingenuo. Seré segur qui vulgui ser. Aquesta vegada, miraras cap a on vols anar en comptes de deixar.te arrossegar per una realitat k no es la teva? Mes que res, perque si no pares d'intentar salvar belles campanetes, no trobaras mai la Wendy.
I necessites urgentment una dosi de realitat. Necessites una dona real, que et posi les piles, com la del altre dia, i et pregunti amb aquells ulls incisius com fulles d'afaitar, que sembla k et llegeixin els pensaments k no saps k tens... de veritat era tant especial? De k parlaveu? K et va ensenyar? K feieu?
k cabrona ets. Com saps k comparant amb tu quasi sempre acabo aburrint.me. Segurament no ho sabré mai. No vaig aconseguir saltar-me el firewall. Pero amb la mare de la nena quasi surt bé, quasi... Resistia perfectament a la comparativa. Que lo sepas...
Deix la imaginació mon amí, que en tens massa, i no t'ajuda. Prem fort les dents, i recorda qui ets, i on ets. Buit ara mateix? I qué més... En el fons, reconeixe-ho, t'ho has passat bé jugant. I has perdut. Je je. El problema de creuret tant el personatge es que ara et costa d' abandonar-lo. No serà la primera vegada...
Tinc ganes de donar-li un tomb a tot, deixar d' estar enquistat en el paper de novio-informatico i recuperar una mica de intensitat vital. Encara no se la cara del nou personatge, però aquesta vegada serà infinitament més feliç i amb ganes de pessigar-li el cul al mon.
I vosaltres, els meus amics i amigues (i germanetes, que s' han endut la pitjor part... Je je je). No sou un exercit, però quasi! He pogut anar d' una casa a una altra a sopar, a dormir en diferents sofas... durant un munt de dies! Fidels encara que els meus personatges us oblidin tant sovint buscant realitats paraleles... . Gracies un cop més, per aguantar-me la pàjara. Uns dies més d'introspecció i hauré despertat. Ho prometo.(Sorry als incombustibles, ja se que us vaig deixar penjats dissabte i encara no us he demant perdò. Ja imagineu perqué oi? )
Es tant facil deixarse portar per la imaginació... Però perdo massa temps. La meva parada. Ciao bambinos.
Dosis de realitat. Ara. I una mica d' acció, que m' aburreixo!
La tornada, quan sem fa tard es una putada. Agafo un autobus, massec, i descobreixo que encara no estic preparat per enfrontar.me a la realitat. Encara no he conciliat el com em veig amb el qui soc.
Mestic reinventant, pero no tinc molt clar que vull ser aquesta vegada. Em costa trobar la imatge de mi mateix després d.haver apostat tant fort per un personatge.
Descubrir qui soc, ara? Ingenuo. Seré segur qui vulgui ser. Aquesta vegada, miraras cap a on vols anar en comptes de deixar.te arrossegar per una realitat k no es la teva? Mes que res, perque si no pares d'intentar salvar belles campanetes, no trobaras mai la Wendy.
I necessites urgentment una dosi de realitat. Necessites una dona real, que et posi les piles, com la del altre dia, i et pregunti amb aquells ulls incisius com fulles d'afaitar, que sembla k et llegeixin els pensaments k no saps k tens... de veritat era tant especial? De k parlaveu? K et va ensenyar? K feieu?
k cabrona ets. Com saps k comparant amb tu quasi sempre acabo aburrint.me. Segurament no ho sabré mai. No vaig aconseguir saltar-me el firewall. Pero amb la mare de la nena quasi surt bé, quasi... Resistia perfectament a la comparativa. Que lo sepas...
Aquesta vegada el somni ha sigut curt però molt intens. Je je. Enamorado del amor? O el moviment necessari de transició entre dos Grans? Bé, almenys m' ha permés durant un temps superar el meu complexe de culpa. I aquesta vegada, era encantadora. Espero ser menys somiador la pròxima vegada... I que tardi un mica!
Deix la imaginació mon amí, que en tens massa, i no t'ajuda. Prem fort les dents, i recorda qui ets, i on ets. Buit ara mateix? I qué més... En el fons, reconeixe-ho, t'ho has passat bé jugant. I has perdut. Je je. El problema de creuret tant el personatge es que ara et costa d' abandonar-lo. No serà la primera vegada...
Tinc ganes de donar-li un tomb a tot, deixar d' estar enquistat en el paper de novio-informatico i recuperar una mica de intensitat vital. Encara no se la cara del nou personatge, però aquesta vegada serà infinitament més feliç i amb ganes de pessigar-li el cul al mon.
I vosaltres, els meus amics i amigues (i germanetes, que s' han endut la pitjor part... Je je je). No sou un exercit, però quasi! He pogut anar d' una casa a una altra a sopar, a dormir en diferents sofas... durant un munt de dies! Fidels encara que els meus personatges us oblidin tant sovint buscant realitats paraleles... . Gracies un cop més, per aguantar-me la pàjara. Uns dies més d'introspecció i hauré despertat. Ho prometo.(Sorry als incombustibles, ja se que us vaig deixar penjats dissabte i encara no us he demant perdò. Ja imagineu perqué oi? )
Es tant facil deixarse portar per la imaginació... Però perdo massa temps. La meva parada. Ciao bambinos.
Dosis de realitat. Ara. I una mica d' acció, que m' aburreixo!
Una canço per la Martina:
Ric, dia o nit,
quan la Martina aixeca el dit. (Jajajaja)
Ric també un munt,
quan tropeça i em cau al damunt (Jajajaja)
Tinc un riure mut (MMMmmm)
quan el conte es massa curt.
I tu també riuràs,
si et faig pessigolles
ja ho veuràs.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)