Oh ja sí. Maleida, mil vegades mal follada. Puta tu. De la punta dels dits t'has escapat.
Gloria incerta, que no m'has esperat, i ara estic decebut i molt fotut.
Molt fotut perqué grinyolen les articulacions.Veig borros i em cansen els marrons.
He arribat tard a la cursa, i ja està?
Ja no n'hi ha més?
Repetiré aquests deu passos com una mula lligada al molí d'aigua?
Quin puto ConyàS!
Coño! Como aprieta el Otoño!
Oh transports metropolitans
Transport metropolita
millor invent que la aspirina
transportant a vells i a infants
i a joves de bata fina.
De bon matí ens porteu
amb l'olor de mil fragancies
rics o pobres, tan se val
per creuar les grans distancies.
Al servei del ciutada
escampant per Barcelona
un turista, un inmigrant
faran la ciutat més bona
Lliurans però del malefici
dels embussos i les obres
que si avui arribo tard
als nassos em tanquen portes
Mentre entre quatre parets
el rellotge es queda quiet
somiem amb el moment
de marcar-lo amb el bitllet.
I quan en acabar el día
tornem a fer-ne un bon ús
somrient ens porta a casa
el xofer de l' autobús.
millor invent que la aspirina
transportant a vells i a infants
i a joves de bata fina.
De bon matí ens porteu
amb l'olor de mil fragancies
rics o pobres, tan se val
per creuar les grans distancies.
Al servei del ciutada
escampant per Barcelona
un turista, un inmigrant
faran la ciutat més bona
Lliurans però del malefici
dels embussos i les obres
que si avui arribo tard
als nassos em tanquen portes
Mentre entre quatre parets
el rellotge es queda quiet
somiem amb el moment
de marcar-lo amb el bitllet.
I quan en acabar el día
tornem a fer-ne un bon ús
somrient ens porta a casa
el xofer de l' autobús.
He perdut la parada
He perdut la parada. No la trobo.
Ahir la tenía aquí, com abans d' ahir,
sempre a la butxaca,
al costat de les claus
I avui? No hi és!
Era la meva parada.
Potser no era la més formosa
(sense marquesina, tan sols un pal
amb una anella de plàstic
on s'hi llegien el quan, el com,
i el cap a on)
Però era la meva,
i per a mi, això era tot.
D'es d'aquí vaig veure
arribar l' estiu
I una dona preciosa
arrossegant el carro de la compra.
Des d' aquí vaig olorar
el perfum de la veina
I un gosset pelut
que em llepava les sabates.
Torneume la parada!!!!
Ahir la tenía aquí, com abans d' ahir,
sempre a la butxaca,
al costat de les claus
I avui? No hi és!
Era la meva parada.
Potser no era la més formosa
(sense marquesina, tan sols un pal
amb una anella de plàstic
on s'hi llegien el quan, el com,
i el cap a on)
Però era la meva,
i per a mi, això era tot.
D'es d'aquí vaig veure
arribar l' estiu
I una dona preciosa
arrossegant el carro de la compra.
Des d' aquí vaig olorar
el perfum de la veina
I un gosset pelut
que em llepava les sabates.
Torneume la parada!!!!
Tenía Matisos Blaus
Tot Meditant Bajanades
Tornava Mastegant Bajoques
Tantes Mirades Beneites
trastocaven la ment borrosa
Torna Maleida Besada!
Tastant la mel brillant
t'escampes marcint el ball
Tantes multes bescanviades
tiben, moren, badallen
torturant malifetes benintencionades
tallen moderns bitllets
Tambe m'aniria bé
transportar-me més barat
trobant molts beneficis
trencant maleficis burxants
Tens mossegada en biaix
Tens un minim bescanviant?
tira de metro o bus
Transports Metropolitans
(de Barcelona)
Que s' escapi rita
Corre com un dimoni, salta marges,
insensible a les fuetades de les herbes del camí.
- Per la velocitat rabent dels genolls?
pel desig de la distància? -
La esgarrinxada, exhibida impúdica
esdevé antic tatuatge,
marca orgullosa d'una guerra
vençuda.
La Rita s' escapa.
Fuig, fuig, pel camí oblidat de sirga,
riu avall.
Salta marges, de pedra i de terra
insensible als estrips d'unes sandàlies
boniques, i delicades, amb betes de plàstic
made in taiwan.
Allà es queden les sandalies,
enganxades entre les branques del canyissar.
O la Rita s'escapa,
o el mar s'asseca.
O la Rita s'escapa
o la sorra s'evapora.
I la Rita s' escapa,
que aquest no era el seu somni
i quasi s' acaba el temps.
De vegades, i amb la llum apagada,
la Rita encara corre.
I de vegades, s' enganxa al ciment,
com una fibra de velcro estúpit.
De vegades em sento imbècil.
Quant falta per la meva parada?
insensible a les fuetades de les herbes del camí.
- Per la velocitat rabent dels genolls?
pel desig de la distància? -
La esgarrinxada, exhibida impúdica
esdevé antic tatuatge,
marca orgullosa d'una guerra
vençuda.
La Rita s' escapa.
Fuig, fuig, pel camí oblidat de sirga,
riu avall.
Salta marges, de pedra i de terra
insensible als estrips d'unes sandàlies
boniques, i delicades, amb betes de plàstic
made in taiwan.
Allà es queden les sandalies,
enganxades entre les branques del canyissar.
O la Rita s'escapa,
o el mar s'asseca.
O la Rita s'escapa
o la sorra s'evapora.
I la Rita s' escapa,
que aquest no era el seu somni
i quasi s' acaba el temps.
De vegades, i amb la llum apagada,
la Rita encara corre.
I de vegades, s' enganxa al ciment,
com una fibra de velcro estúpit.
De vegades em sento imbècil.
Quant falta per la meva parada?
potser hauria de racionalitzar...
Camino,
corro, i de vegades em deixo portar per intuïcions, sensacions
extremes, i com una piconadora, arrambo amb el que m' envolta sense
mirar ni a tort ni a dret.
Imagino, si. I basteixo amb l'imaginari el que no conec, i a continuació friso per
confirmar la imàtge.
De sobte m'en adono de que hauría de tocar de peus a terra. Amb un gest amable, carinyós inclús, em
convides a que aguanti la respiració durant una estona. I ho
estic fent. Aprenc depressa.
De vegades em deixo portar per la eufòria, i no renego pas de
tot el que sento. Però, ho admeto, no tinc forma de saber on començo jo i on acaba l'imaginari. I crec, o vull creure, que si tot plegat s'em fa
tant extrany i diferent, i si el meu comportament ha esdevingut erràtic
i compulsiu, no és un foc follet a la vora del camí.
El que més m' ha agradat: Forçat a replantejar-me el qué, el
com, el quan... Només reconec una lleugera exaltació en el com, i un
error de fons en el quan. Sempre m' ha costat assimilar el temps en les
equacions....
dotika konia, NIE!
dotika konia, NIE!
dotika konia, NIE!
Al embrujo de medianoche, con aromas de pachuli mentras la luna infinita y tus
huellas sobre la arena se reflejan en tus pupilas que brillan como estrellas eternas, , ,
[tres comas para respirar mejor]
te grito a madriguera de oido...
dotika konia, NIE!
la mort de la revolució
Muere villano!
Ja ja ja... Tu no tens...
I a sobre creus que tens.
Ja ja ja.
Ja ja ja... Tu no tens...
I a sobre creus que tens.
Ja ja ja.
Teoria de la Conspiració o El malsón de Darwin
Els mitjans de comunicació clàssics i omnipresents, fiables i recolzats per la llibertat de prensa. Artifex d' un guió en breu desfase temporal de la realitat que trepitjem. I anem tranquils! Caminem comodament per l'empedrat sòlid i recte, sabent que tot i que hi han diaris que giren la interpretació dels fets, no són els nostres, i els nostres no ho fan, i vetllen per a que surti la llum.
I un bon dia apareix el face i el Youtube, i hi ha una mica de moguda al carrer, i la nostra estimada tv3 ens ensenya una colla de bretols pican els vidres de les furgonetes de policia... Però allà hi ha algú més, Amb un mòbil, un cable, i conexió per a penjar un video.
Només volía...
Un altre principi? De fet. No. Segueix el mateix. El mateix puto reset que es resisteix. Desde fa anys.
Que coi em creia? Doncs el mateix quem crec ara. Que hi tinc dret. El putu dret diví. I em paro a pensar, i el que m' envolta és tant absurd que quasi no existeix, i mil.lers de jos aliens ho han pensat abans.
Superat el fàstic a la carn, menjo i mastego, amb la consciència intranquila, que no toca, que no és el que s' ha de fer, i potser em penediré.
Però.
Però, sincerament, dels mil.lers d' actes contra el meu esser moral, no en queda cap que no em deixi dormir.
Deu ser que no soc tant malparit com em veig. La pose al mirall somriu amb suficiència, i me la miro des d'aquest costat, i... Bingo! Cregut i ridícul, amb els pantalons massa amunt, set veuen els turmells. Quina fila! Aconsegueixo riure una mica, i penso, penso penso...
El problema és massa grós, i indivisible,
pa qué?
A dormir!
Un altre principi? De fet. No. Segueix el mateix. El mateix puto reset que es resisteix. Desde fa anys.
Que coi em creia? Doncs el mateix quem crec ara. Que hi tinc dret. El putu dret diví. I em paro a pensar, i el que m' envolta és tant absurd que quasi no existeix, i mil.lers de jos aliens ho han pensat abans.
Superat el fàstic a la carn, menjo i mastego, amb la consciència intranquila, que no toca, que no és el que s' ha de fer, i potser em penediré.
Però.
Però, sincerament, dels mil.lers d' actes contra el meu esser moral, no en queda cap que no em deixi dormir.
Deu ser que no soc tant malparit com em veig. La pose al mirall somriu amb suficiència, i me la miro des d'aquest costat, i... Bingo! Cregut i ridícul, amb els pantalons massa amunt, set veuen els turmells. Quina fila! Aconsegueixo riure una mica, i penso, penso penso...
El problema és massa grós, i indivisible,
pa qué?
A dormir!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)