L'absurd de les ganes que en tenía m'ha sorprés.
I en tinc ganes, però és incomprensible. Com voler pujar a l'escenari, focus, micro i tota la pesca, però només quan ja no queda ningú per a vure-ho.
Pànic escènic?
Escriure quan no queden lectors. Que si n'hi han, m'obceco amb el que diràn, i acabo fent malabarísmes sense sentit. Tanco els ulls un moment, i m' adono que darrera el somriure fàcil i l' encantador small talk i ha una manca absoluta de ganes de socialitzar.
No m' interessa. Em cansa.
quince
o kinsa.
kin[s]a mandra.
Cap dels prodigis que anunciaven s'han complert... Ups. Copiat.
Però estic asín. Esperant un prodigi. Esperando un milagro me quedaré. Copiat.
Llom de revista en forma de cinta métrica. A Ikea anuncien mobles barats i bonics per a un pis que no em puc permetre.
I ja no hi ha barco.
De vegades penso que es absurd. Em passen els dies, i de dimarts a divendres és un fum que s' oblida ràpid.
Dimarts i divendres, a la tarda, ric, de veure'm tant bella en aquest mirall. Copiat.
kin[s]a mandra.
Cap dels prodigis que anunciaven s'han complert... Ups. Copiat.
Però estic asín. Esperant un prodigi. Esperando un milagro me quedaré. Copiat.
Llom de revista en forma de cinta métrica. A Ikea anuncien mobles barats i bonics per a un pis que no em puc permetre.
I ja no hi ha barco.
De vegades penso que es absurd. Em passen els dies, i de dimarts a divendres és un fum que s' oblida ràpid.
Dimarts i divendres, a la tarda, ric, de veure'm tant bella en aquest mirall. Copiat.
tresssss
SsssssssÍ!
En tridimensional! Panavisió i Dolby Surround...
El tres és un número màgic, ja ho deia, mentre passava la ma, lànguida, per sobre la coberta del barco i amb la punta dels dits dibuixava ones en forma de BBaixa.
I ara m'he enrecordat, i el moviment suau es tant perfecte com patètic.
Corrent darrera una fal·làcia, he desgastat la sabata. M'hi surt el dit gros. Gross, i no està de més, fer-se la pedicura, unglots de corb.
Per si de cas. Mossego la fibra sintètica de la samarreta més vella que tinc, i te gust de sabó mal esbandit.
En tridimensional! Panavisió i Dolby Surround...
El tres és un número màgic, ja ho deia, mentre passava la ma, lànguida, per sobre la coberta del barco i amb la punta dels dits dibuixava ones en forma de BBaixa.
I ara m'he enrecordat, i el moviment suau es tant perfecte com patètic.
Corrent darrera una fal·làcia, he desgastat la sabata. M'hi surt el dit gros. Gross, i no està de més, fer-se la pedicura, unglots de corb.
Per si de cas. Mossego la fibra sintètica de la samarreta més vella que tinc, i te gust de sabó mal esbandit.
Dos
Entre el migdia i el vespre, hi ha un espai buit i absurd on em perdo. Es igual que faci migdiada o no, que hagi dinat com un bacó o que justet m'hagi prés un tallat per a aguantar. Inexorablement, a partir de dos quarts de quatre, el meu cervell es va ralentitzant fins arribar a aturar-se. Del tot. I em distrec amb qualsevol cosa, i m'encanto mirant la pantalla buida, i m'entossudeixo a pensar que demà ja ho acabaré.
Però no m'ho puc permetre. I insisteixo, com quan em quedo sense batería al cotxe, i provo a esperar una estona, i torno a donar-li cop de demarré...
Que espés estic.
Però no m'ho puc permetre. I insisteixo, com quan em quedo sense batería al cotxe, i provo a esperar una estona, i torno a donar-li cop de demarré...
Que espés estic.
Ú
És el temps, que s' acaba...
I se li suposa propietats mineralo-sol.lubles.
I se li adjudica propietats miraculoses, capacitats semi-divines, i una personalitat arraulida, i mesquina. Perquè va avançar quan no tocava? Perquè no avança ara?
I se li demana una dissolució immediata. Del record, del passat, de totes les fotografies que encara queden repartides per les diferents copies de seguretat del meu disc dur, i que surten en el moment menys oportú, a traïció i sense avisar, flash! i cop a l' estomac, que ja creies endurit com una pedra, pastilles de xocolata que es desfan en neumàtics desinflats.
Esperant el miracle, un miracle petit, gens espectacular, en forma de tractat d' amistat entre nacions, sense agressors ni agredits, que tots hem tingut paper de víctima i de botxí. En forma de somriure permanent. Però plou, i no deixa de ploure, i ja no espero, que estic calat fins al moll dels ossos, i el fred s'ha escolat fins gelar les vèrtebres que em sustenten.
I com que no espero, demano, exigeixo potser, el consol de l'oblid. Guerrers vençuts, closques de cacauet escampades per les voreres xopes, torneu a casa, si es que us en queda, i si no, bastiu-ne una, en qualsevol lloc, aquí mateix, on ara jeus, que encara queden vistes. Amb quatre llates i dues cordes, amb tres fustes i un plàstic enorme i pesat.
Una estona més? ni de conya.Ni de conya, ni de conya...
No hi ha temps per perdre, histories perdudes i finals que no s'acaben, fós en negre, the end i al final, no he esperat. Que ploure segueix plovent, i si no corría em mullava.
Però - confesso - sovint mirava enrera, corria en cercles, provaba els llums
només per a estar segur.
Sense aturar-me, esperava. Per somriure, rotllo Humphry amb la Bacall. Però el segón hivern ha costat de passar. Ha resultat que sí. I el somriure que duia, permanent, enganxat amb celofan per si de cas, finalment s'ha convertit en un rictus.
- Tornarás a brillar - , no em canso de dir; i el vent em xiula burleta a cau d'orella: Brillar... brillar... brillar...
I se li suposa propietats mineralo-sol.lubles.
I se li adjudica propietats miraculoses, capacitats semi-divines, i una personalitat arraulida, i mesquina. Perquè va avançar quan no tocava? Perquè no avança ara?
I se li demana una dissolució immediata. Del record, del passat, de totes les fotografies que encara queden repartides per les diferents copies de seguretat del meu disc dur, i que surten en el moment menys oportú, a traïció i sense avisar, flash! i cop a l' estomac, que ja creies endurit com una pedra, pastilles de xocolata que es desfan en neumàtics desinflats.
Esperant el miracle, un miracle petit, gens espectacular, en forma de tractat d' amistat entre nacions, sense agressors ni agredits, que tots hem tingut paper de víctima i de botxí. En forma de somriure permanent. Però plou, i no deixa de ploure, i ja no espero, que estic calat fins al moll dels ossos, i el fred s'ha escolat fins gelar les vèrtebres que em sustenten.
I com que no espero, demano, exigeixo potser, el consol de l'oblid. Guerrers vençuts, closques de cacauet escampades per les voreres xopes, torneu a casa, si es que us en queda, i si no, bastiu-ne una, en qualsevol lloc, aquí mateix, on ara jeus, que encara queden vistes. Amb quatre llates i dues cordes, amb tres fustes i un plàstic enorme i pesat.
Una estona més? ni de conya.Ni de conya, ni de conya...
No hi ha temps per perdre, histories perdudes i finals que no s'acaben, fós en negre, the end i al final, no he esperat. Que ploure segueix plovent, i si no corría em mullava.
Però - confesso - sovint mirava enrera, corria en cercles, provaba els llums
només per a estar segur.
Sense aturar-me, esperava. Per somriure, rotllo Humphry amb la Bacall. Però el segón hivern ha costat de passar. Ha resultat que sí. I el somriure que duia, permanent, enganxat amb celofan per si de cas, finalment s'ha convertit en un rictus.
- Tornarás a brillar - , no em canso de dir; i el vent em xiula burleta a cau d'orella: Brillar... brillar... brillar...
Inicial
De cara a l' estiu, tot canvía.
Tinc pressa per a fer net, i escombro sense cap tipus de remordiment ni tristor les restes de naufràgis que encara duia enganxats a la pell.
Higiene mental, en diuen. Cal un procés de dòl, un anar treient quadres de les parets, i conviure després durant un temps amb les marques que deixen quan ja no hi són. Diuen.
Vaig per feina, Jo! No m' atabaleu! I d'una sola passada, trec el quadre, rasco la paret fins arribar al guix més blanc, i quan estic segur de que ja no en queda rastre, torno a enguixar i a pintar.
Durant molt de temps han anat passant els llogaters d' aquesta casa. Han vingut i han marxat.
De vegades, m'ha semblat que es quedaríen.
De vegades han marxat de nit, d' amagat, i ni me n'he adonat.
De vegades els he hagut de fer fora.
Però ara, com quan la casa era nova, i buida, i no hi havien records per tots els racons, torno a creure que la dona que està entrant per la porta amb una maleta de perplexitat, no és un llogater més.
Per com és mira cada detall de la entrada. Amb cura, amb una mica de recel, amb els ulls brillants assaborint amb la punta dels dits la fusta gastada del dintell. Amb el dubte pintat en el somriure, aguantant l' alè en un a barreja de por i desig.
Vaig per feina! No m' atabaleu! Tinc el temps just per a enretirar les escales i els pots de pintura, i em sembla que ja truquen a la porta.
Passi, passi... que veura el piset!
Tinc pressa per a fer net, i escombro sense cap tipus de remordiment ni tristor les restes de naufràgis que encara duia enganxats a la pell.
Higiene mental, en diuen. Cal un procés de dòl, un anar treient quadres de les parets, i conviure després durant un temps amb les marques que deixen quan ja no hi són. Diuen.
Vaig per feina, Jo! No m' atabaleu! I d'una sola passada, trec el quadre, rasco la paret fins arribar al guix més blanc, i quan estic segur de que ja no en queda rastre, torno a enguixar i a pintar.
Durant molt de temps han anat passant els llogaters d' aquesta casa. Han vingut i han marxat.
De vegades, m'ha semblat que es quedaríen.
De vegades han marxat de nit, d' amagat, i ni me n'he adonat.
De vegades els he hagut de fer fora.
Però ara, com quan la casa era nova, i buida, i no hi havien records per tots els racons, torno a creure que la dona que està entrant per la porta amb una maleta de perplexitat, no és un llogater més.
Per com és mira cada detall de la entrada. Amb cura, amb una mica de recel, amb els ulls brillants assaborint amb la punta dels dits la fusta gastada del dintell. Amb el dubte pintat en el somriure, aguantant l' alè en un a barreja de por i desig.
Vaig per feina! No m' atabaleu! Tinc el temps just per a enretirar les escales i els pots de pintura, i em sembla que ja truquen a la porta.
Passi, passi... que veura el piset!
De moment, Març.
I encara que hi ha qui diu que només queden (i aixeca les dues mans, i plega l'index, el cor i l'anular de la ma dreta, i conta, ú, dos, tres...) vuit dies...
... a mi em sembla una eternitat. Per a que torni. Però de veritat. La que et posa de bon humor, la que fa que s'escapi el riure, la que et fa bullir la sang...
Una Primavera, com la de fa anys.
De moment, només és Març.
... a mi em sembla una eternitat. Per a que torni. Però de veritat. La que et posa de bon humor, la que fa que s'escapi el riure, la que et fa bullir la sang...
Una Primavera, com la de fa anys.
De moment, només és Març.
cero
Recordes que feies quan l'Univers va explotar? Jo no. Soc incapaç de colocar el moment en el meu caixò de espai-temps, mitjons plegats i engolits per si mateixos, roba de matí esperant encara el "llum i acció".
Potser, per l'hora dic, potser ni tant sols havies obert les parpelles, estirada-estesa sobre llençols de fil, amb restes de flassada als peus i la teva ma, en gest casual, reposant sobre la meva espatlla.
Era estiu -diuen els calendaris- i el que si recordo -o imagino, de tantes vegades que ens ho hem explicat- és que semblava mentida, a aquelles alçades, i encara, de fresca, em llevaves de matinada - Tanca el balcó que em glaço! -
Poc després vas marxar. I de seguida, en dos o tres dies més, per tot arreu corria la noticia, i tots n'estavem al corrent i tots n'erem experts. De quarks i de forats negres, de BigBangs i de multi-dimensions. Però a mi, aleshores, tant se me'n donava.
L'univers va explotar un dotze de Novembre, cap a les cinc de la matinada (UTM).
Com que la percepció dels sapiens és tant lenta - retardada - encara no ho veiem, però els nostres super-computadors, microxips i fins i tot la cafetera que ens va regalar la Tieta dels Collons ho van saber en menys de cinc minuts. I es van negar a seguir fent el que fós que fessin.
I que no em sorprèn... Trastos amb mini-micro-cacharrets, quasi-cervells, que decideixen pel seu compte fer net, viatge iniciàtic d'un despertador d'ultrasons quan descobreix que s' acaba el temps. Te vocació de cartógraf, i sempre ha volgut sortir a fora a coneixer el mon...
i cridaven, en forma de bits, escampant la noticia.
001 01001 10010 00110 ... - que el temps s' acaba! -
Com que la percepció dels sapiens és tant lenta - retardada - encara no ho veiem, però els nostres super-computadors, microxips i fins i tot la cafetera que ens va regalar la Tieta dels Collons ho van saber en menys de cinc minuts. I es van negar a seguir fent el que fós que fessin.
I que no em sorprèn... Trastos amb mini-micro-cacharrets, quasi-cervells, que decideixen pel seu compte fer net, viatge iniciàtic d'un despertador d'ultrasons quan descobreix que s' acaba el temps. Te vocació de cartógraf, i sempre ha volgut sortir a fora a coneixer el mon...
i cridaven, en forma de bits, escampant la noticia.
001 01001 10010 00110 ... - que el temps s' acaba! -
anonimat
L'anonimat m'està matant. Jo, que havia de ser el més famós, el més guapo, el més... I ja veus. Passa el temps, i és com el cable de l' ascensor voltant la corriola, ara amunt, ara avall, i quasi sempre a la planta baixa.
El més difícil!
Senyores i senyors! Desde les tundres més siberianes fins les platges paradisíaques de la Polinesia Francesa! Desde els deserts més infernals de l'Orient fins al més bucólic quadre de la "campagne française"! A tot arreu on ha estat, ha deixat la seva emprenta! (almenys si el llim trepitjat era prou tendre...).
I ara és aquí! Amb tots vostés! En Una, Dues, i fins i tot Tres Dimensions!
Amb tots vostés....
L'homo-escaldatus!
lemming (copiat de les notes del face)
Me se murio de si-i-da
un lemming que tení-i-a
su espiritu campe-e-stre
pasea por mi me-e-nte.
Y allà en el infiní-i-to
corro desespera-a-do
buscando un precipí-i-cio
pa volver a tu la-a-do.
Roedor de ojos salto-o-nes
jodido ratonci-i-llo
queria suicida-a-rse
murio sin consegui-i-rlo.
un lemming que tení-i-a
su espiritu campe-e-stre
pasea por mi me-e-nte.
Y allà en el infiní-i-to
corro desespera-a-do
buscando un precipí-i-cio
pa volver a tu la-a-do.
Roedor de ojos salto-o-nes
jodido ratonci-i-llo
queria suicida-a-rse
murio sin consegui-i-rlo.
el gran ós gris
El gran ós gris demana un bis.
Repetir, repetir, un cop més,
que potser m'he adormit,
de segur que no ho he vist.
Repetir, reincidir, resorgir
no m'agrada, m'ho he perdut.
Ho prometo, estaré atent
no em despistaré ni un moment!
Un cop més, sobre l'escut
el gran guerrer,
fa una tombarella.
Repetir, repetir, un cop més,
que potser m'he adormit,
de segur que no ho he vist.
Repetir, reincidir, resorgir
no m'agrada, m'ho he perdut.
Ho prometo, estaré atent
no em despistaré ni un moment!
Un cop més, sobre l'escut
el gran guerrer,
fa una tombarella.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)