Oh transports metropolitans

Transport metropolita
millor invent que la aspirina
transportant a vells i a infants
i a joves de bata fina.

De bon matí ens porteu
amb l'olor de mil fragancies
rics o pobres, tan se val
per creuar les grans distancies.

Al servei del ciutada
escampant per Barcelona
un  turista, un inmigrant
faran la ciutat més bona

Lliurans però del malefici
dels embussos i les obres
que si avui arribo tard
als nassos em tanquen portes

Mentre entre quatre parets
el rellotge es queda quiet
somiem amb el moment
de marcar-lo amb el bitllet.

I quan en acabar el día
tornem a fer-ne un bon ús
somrient ens porta a casa
el xofer de l' autobús.

He perdut la parada

He perdut la parada. No la trobo.
Ahir la tenía aquí, com abans d' ahir,
sempre a la butxaca,
al costat de les claus

I avui? No hi és!

Era la meva parada.
Potser no era la més formosa
(sense marquesina, tan sols un pal
amb una anella de plàstic
on s'hi llegien el quan, el com,
i el cap a on)

Però era la meva,
i per a mi, això era tot.

D'es d'aquí vaig veure
arribar l' estiu
I una dona preciosa
arrossegant el carro de la compra.
Des d' aquí vaig olorar
el perfum de la veina
I un gosset pelut
que em llepava les sabates.


Torneume la parada!!!!

Tenía Matisos Blaus

Tot Meditant Bajanades
Tornava Mastegant Bajoques

Tantes Mirades Beneites
trastocaven la ment borrosa

Torna Maleida Besada!
Tastant la mel brillant
t'escampes marcint  el ball

Tantes multes bescanviades
tiben, moren, badallen
torturant malifetes benintencionades
tallen moderns bitllets

Tambe m'aniria bé
transportar-me més barat
trobant molts beneficis
trencant maleficis burxants

Tens mossegada en biaix
Tens un minim bescanviant?
tira de metro o bus
Transports Metropolitans
(de Barcelona)

Que s' escapi rita

Corre com un dimoni, salta marges,
insensible a les fuetades de les herbes del camí.
- Per la velocitat rabent dels genolls?
pel desig de la distància? -
La esgarrinxada, exhibida impúdica
esdevé antic tatuatge,
marca orgullosa d'una guerra
vençuda.


La Rita s' escapa.
Fuig, fuig, pel camí oblidat de sirga,
riu avall.
Salta marges, de pedra i de terra
insensible als estrips d'unes sandàlies
boniques, i delicades, amb betes de plàstic
made in taiwan.

Allà es queden les sandalies,
enganxades entre les branques del canyissar.

O la Rita s'escapa,
o el mar s'asseca.
O la Rita s'escapa
o la sorra s'evapora.

I la Rita s' escapa,
que aquest no era el seu somni
i quasi s' acaba el temps.

De vegades, i amb la llum apagada,
la Rita encara corre.
I de vegades, s' enganxa al ciment,
com una fibra de velcro estúpit.
De vegades em sento imbècil.
Quant falta per la meva parada?  

potser hauria de racionalitzar...

Camino, corro, i de vegades em deixo portar per intuïcions, sensacions extremes, i com una piconadora, arrambo amb el que m' envolta sense mirar ni a tort ni a dret. 

Imagino, si. I basteixo amb l'imaginari el que no conec, i a continuació friso per confirmar la imàtge.

De sobte m'en adono de que hauría de tocar de peus a terra.  Amb un gest amable, carinyós inclús, em convides a que aguanti la respiració durant una estona. I ho estic fent. Aprenc depressa.

De vegades em deixo portar per la eufòria, i no renego pas de tot el que sento. Però, ho admeto, no tinc forma de saber on començo jo i on acaba l'imaginari. I crec, o vull creure, que si tot plegat s'em fa tant extrany i diferent, i si el meu comportament ha esdevingut erràtic i compulsiu, no és un foc follet a la vora del camí. 

El que més m' ha agradat: Forçat a replantejar-me el qué, el com, el quan... Només reconec una lleugera exaltació en el com, i un error de fons en el quan. Sempre m' ha costat assimilar el temps en les equacions....