Oh si! Ho reconec. M' agrada el Nadal!
Bombolles de llum, somriures i ulls que brillen...
La gracia d' aquests díes es que la majoría ens posem d'acord per apartar els nostres malrotllets i estar de bon humor.
Prova-ho. Senta bé.
Feliç Nadal!
Incomoditats
incomodi-tats. Tats de uei (aha, aha).
Ombra d'ulls en nas prominent, punxegut, amb un extrany sobressortint en angle, com si portés implantat un clip al damunt del pont. Del pont nassal. Es just davant meu. Llavis prims, ulls enormes, i un nas, quasi jueu superlatiu.
Ups. Quin nas.
Com passar la estona al metro. Que es incòmode de collons...
la meeeeerda de la muntanya...
no fa pudor, diu. Inolora, incolora insipida...
ETEREA!
Escatológica, deforme, i freda, freda, freda...
I diu, diu... diu, que trepitjar-la dona bona sort.
Trepitjar-la dona feina. Feina per a netejar les sabates.
ETEREA!
Escatológica, deforme, i freda, freda, freda...
I diu, diu... diu, que trepitjar-la dona bona sort.
Trepitjar-la dona feina. Feina per a netejar les sabates.
definitiu, un cop mes
I es que cada cop que ho penses, cada cop que t'ho repeteixes, cada cop...
Els tres monstres d'un sol cap ho saben. Comparteixen cap, i el que les cues els diuen, a través dels quilometres i quiklometres de xarxa neuronal, filets de plata entortolligant-se, arriba, amb retard, però arriba.
I de tant remenar les cues, poc a poc va filtrant. Fils que els ulls -dos - esporuguits del monstre reflexen per fí la comprensió.
És definitiu. Viure. De definit, de final, de tiu. Tiu, que passa. Tiu, com mola. Tiu, tiu... de que vas?
Definitiu, el temps no em canvia. Però ajuda desitjar-ho.
Els tres monstres d'un sol cap ho saben. Comparteixen cap, i el que les cues els diuen, a través dels quilometres i quiklometres de xarxa neuronal, filets de plata entortolligant-se, arriba, amb retard, però arriba.
I de tant remenar les cues, poc a poc va filtrant. Fils que els ulls -dos - esporuguits del monstre reflexen per fí la comprensió.
És definitiu. Viure. De definit, de final, de tiu. Tiu, que passa. Tiu, com mola. Tiu, tiu... de que vas?
Definitiu, el temps no em canvia. Però ajuda desitjar-ho.
Casablanca
El primer va ser el savoy (blade runner) Després el delicias(la muerte tenia un precio) i el dArago/pau claris, que el nom no em surt (la peli es deia con la muerte en los talones). Temps despres, lordre no el recordo, el montecarlo (excalibur) el diagonal (star wars) el publi (et) el texas (en doblet, banana joe i la matanza de texas) el loreto (yelow submarin) ... Tots els meus cines s'han anat apagant.
Avui el casablanca ( bagdad cafe). He passat per davant i estava tancat. Suposo que res es per sempre. I em fa semtir una mica mes vell.
Merda. Magradava el Casablanca. Ja ho se, queda el verdi, pero es de pijos intelectuals. A mi magrada el cine, no pensar.
Merda.
in my mind
Sovint
dins del meu cap
existeixo com una bombolla de sabó
i les imàtges de les realitats que no van ser
dibuixen ones tornasol.
Sovint
dins el meu cap
miro tant fixament un altre jo
que quasi mel puc creure
i em deixo endur per la foto fixa
Caçar escarabats gegants,
mastegar i escupir cuïr de cocodril
és infinitament més divertit
Volar encés en flames
i passar rabent per damunts dels terrats
és infinitament més interessant
Sovint
dins el meu cap
Herois i sargantanes, s'arroseguen
per parets d'escames de probabilitats ínfimes
fins que blob, i amb un esquitx.
Les fades no existeixen,
repeteix, repeteix...
la lletania en ressaca
em rescata
em rescata
i surto de dins del meu cap.
malalt
Aburrit. Malalt i a casa.
Sense un gram de inspiració, sense ganes de fer rés, amb una mica de febre, una mica de malestar, una mica de...
Demà és dimecres, i avui ha sigut un día anulat. Dels que no et porten enlloc.
Almenys he dormit.
Sense un gram de inspiració, sense ganes de fer rés, amb una mica de febre, una mica de malestar, una mica de...
Demà és dimecres, i avui ha sigut un día anulat. Dels que no et porten enlloc.
Almenys he dormit.
liadíssim
Que ho estic. Ara mateix.
I estic liat, amb trenta-mil fils encabdellant-me, i encara no he trobat l'extrem, i la bola llanuda s'ha anat fent cada cop més complicada.
Tot just somric, en rictus, de falta de pràctica, però ho recordo. Són els muscles que no recorden exactament com es feia, i potser em queda un gest una mica barroer, una mica de fira dels horrors. Questió de pràctica, crec.
Somric, em miro la bola llanuda, i penso que aquest cop no deixaré que el gat s'hi acosti. Ni mirada d'ulls Manga, ni el ronc suau i hipnótic. La feina s'ha acumulat, i m'ha costat trobar-li el gust un altre cop.
Gatets del mon, el gos mossega.
I estic liat, amb trenta-mil fils encabdellant-me, i encara no he trobat l'extrem, i la bola llanuda s'ha anat fent cada cop més complicada.
Tot just somric, en rictus, de falta de pràctica, però ho recordo. Són els muscles que no recorden exactament com es feia, i potser em queda un gest una mica barroer, una mica de fira dels horrors. Questió de pràctica, crec.
Somric, em miro la bola llanuda, i penso que aquest cop no deixaré que el gat s'hi acosti. Ni mirada d'ulls Manga, ni el ronc suau i hipnótic. La feina s'ha acumulat, i m'ha costat trobar-li el gust un altre cop.
Gatets del mon, el gos mossega.
Serenitat!
Serenitat, serenitat! criden els companys d'armes, tots enfilats, amb les piques - pals d'escombra amb la punta escapçada - assenyalant la lluna, amb prou feines un angle de seixanta graus, mentre la pols en forma de núvol dens i somort s'acosta amb el brogit de cent-mil cascs batent el terra.
Palplantats, baixem el genoll a terra, i amb les dos mans aferrem aquest pal, i creiem fermament que mentre no el deixem anar, mentre aguantem, ningú serà capaç de vencer l'eriço d'espines de les nostres defenses.
Un moment més tard, el xoc. I entre estelles que volen i pudor de suor rància, em pregunto qui va ser l'imbècil que va sentenciar Victoria si no deixàvem de creure-hi.
O potser és que algú ha dubtat?
Palplantats, baixem el genoll a terra, i amb les dos mans aferrem aquest pal, i creiem fermament que mentre no el deixem anar, mentre aguantem, ningú serà capaç de vencer l'eriço d'espines de les nostres defenses.
Un moment més tard, el xoc. I entre estelles que volen i pudor de suor rància, em pregunto qui va ser l'imbècil que va sentenciar Victoria si no deixàvem de creure-hi.
O potser és que algú ha dubtat?
Renunciar
Donat-se per vençut. I, com tota revolució que fracassa, el qui perd esdevé traidor.
Traidor!
Traidor!
Obligacions
El dia en que em vaig convertir en una obligaciò, un calfred a la espinada m'ho va cridar a cau d'orella. Massa cera, massa soroll de fons. O que quan no vols saber no escoltes.
El dia que em vaig adonar de que era una obligació les galtes s'escalfaren i van enrogir de vegonya. M'ho vaig negar. Tres vegades, rotllo Judes.
El dia que la obligació va esdevenir el meu alè, pudent a petó de tieta naftalínica, em vaig quedar quiet, palplantat, mentre cada pensament de més de tres lletres m'omplia la boca amb multiples variants sinonimes del fuig.
Fuig fuig fuig... On ningú et regonegui! Massa no-jo he esdevingut, i quasi no em recordo.
kaputt
De vegades em trenco. La pressió esdevé sufocant, la respiració espessa, i enmig de la sopa boba del ara, tinc un moment il.luminat. La llum explota en mil.lers de gotes de suor rància i fa desapareixer les ombres. Ho veig tot, i veig que no hi ha rés.
Es aquesta la realitat? Un espai buit, blanc aseptic, sense límits, on la vista es perd... Quin coi de somni he de perseguir? No n'hi han,aquí. No hi ha rés.
Aleshores, em lligo una manta al cap, i poc a poc torno a dibuixar, vacil.lant, les coses que en algun moment m'han importat. Dibuix de traç tremol.lós, en negre carbó sobre blanc boira. I m'hi aferro, tancant els ulls, i forçant-me a creure-hi amb totes les meves forces fins que lentament, tornen les ombres, els matissos, els colors.
Em juro a mi mateix que aquest cop és lúltim. Que no tornaré a mirar el fons d'aquest pou. Potser de fer-ho veure m'ho acabaré creient... . Per dintre, molt al fons, se que la batalla està perduda.
No crec ja en res. Només lluita. Pel punt d' orgull, per acumular victories que a mi em semblen absurdes però que cantades per altres sonarán a gestes heróiques.
De vegades em trenco. O potser es que un dia em vaig trencar, i ara no se com recomposar-me.
Negra nit
madriz barzelina, hem passat per torrejon de ardorz de eztomagoz. Era de notte, i sin embargar llovia. Es fosq. Tinc porrrrr. Auch quin viatge mes galdós.
Holliday
Vacances. Un fantastic i sorprenent egotour. Substitucio de personalitat durant una estona. I saltaré, ballaré, i potser fins i tot matreveixo a cantar. Vacances de dissabte... Ja.
Després (ja finalitzant dissabte)
Encara no he aconseguit parar el cervell.
Paraula taidora, escapada de esquitllada en un moment de pressió... Ets un error garrafal, una relliscada del inconscient, un acostament maldestre?
Després (ja finalitzant dissabte)
Encara no he aconseguit parar el cervell.
Paraula taidora, escapada de esquitllada en un moment de pressió... Ets un error garrafal, una relliscada del inconscient, un acostament maldestre?
Choose
De vegades no podem escollir. Ens trobem inmersos en una pantomima, imitació patètica i desangelada del que volem~creiem, i la circunstancia decideix per nosaltres. I passen els mesos, i els anys, i quan menys tho esperes tadones de que no vas decidir tu. De que mai decideixes tu. Que com putes tirades de daus, latzar es lunic imprevist, i en el fons aquest cami lhem fet massa vegades.
I si decidir es intrinsecament impossible, decideixo almenys decidir a cop datzar. Tiro la moneda a laire i quan cau surt
forat
Un forat
rodó, buit, foradat, m'hi passa el braç!
Yeah
Hi ha un forat, a la meva vida.
Creia que era a prop del meu cor,
creia que era entre la quarta i la cinquena costella
però és més gros.
Alguna cosa he perdut pel camí
Si, hi ha un forat. Forat, Pou, Tunel, Fossa asèptica.
un lloc per endinsar-s'hi? o esfonsar-s'hi?
Potser. Espera... Si hi entro primer el cap...
Ei! si aquí hi ha una festa!
Hi ha una festa
al forat de la meva vida
Em fa rabia no ser el centre de l'Univers
De vegades, em quedo mirant atontat la foto d' una galaxia, i inento imaginar-me com de petit sortiría si jo hi fós. I em fa ràbia. Jo soc jo, el meu centre, i com es que no gira al meu voltant la resta de la existència?
Si tanco els ulls, despareixeu! Si no penso en vosaltres, es com si no existissiu! I la punteta de raó em fa pensar que allà, a fora del meu cervell, la vida continua.
Que asco.
Em fot quan estic trist perquè estic trist i no hi puc fer rés. Em fot quan no ho estic perque no es gracies a mi.
S'apropa. No ho sents? Remor de riu de llim, el fang s'estén, blob blob, i va llepant el llindar de la porta.
Subtil i quasi inapreciable, només com una molestia, una punxada minúscula a l'esquena que et recorda cada quant que hauries d'anar al metge, però ets un home ocupat, i ho vas deixant per demà...
I avança. Joder si avança! Que fa dies que vam arribar a aquesta platja en forma de punt d' inflexió.
Tenim totes les dades. Tinc (i tens) tota la informació. Deixem portar-nos per l'instint més animal, creient-nos el alfa, o refugiant-nos en la negació de l'omega. Ja hi arribem. Després del miratge d'una societat més social, ara ja estem preparats per a creure que no hi ha alternativa, que és el millor dels pitjors, ens ho han dit mil cops. Feudalisme disfressat de estat del benestar benestant.
Benvinguts al nou mil.leni, on el que va poder ser es mou en el reflex de ones herzianes.
Benvinguts siguem, a la fí del mon.
Si tanco els ulls, despareixeu! Si no penso en vosaltres, es com si no existissiu! I la punteta de raó em fa pensar que allà, a fora del meu cervell, la vida continua.
Que asco.
Em fot quan estic trist perquè estic trist i no hi puc fer rés. Em fot quan no ho estic perque no es gracies a mi.
S'apropa. No ho sents? Remor de riu de llim, el fang s'estén, blob blob, i va llepant el llindar de la porta.
Subtil i quasi inapreciable, només com una molestia, una punxada minúscula a l'esquena que et recorda cada quant que hauries d'anar al metge, però ets un home ocupat, i ho vas deixant per demà...
I avança. Joder si avança! Que fa dies que vam arribar a aquesta platja en forma de punt d' inflexió.
Tenim totes les dades. Tinc (i tens) tota la informació. Deixem portar-nos per l'instint més animal, creient-nos el alfa, o refugiant-nos en la negació de l'omega. Ja hi arribem. Després del miratge d'una societat més social, ara ja estem preparats per a creure que no hi ha alternativa, que és el millor dels pitjors, ens ho han dit mil cops. Feudalisme disfressat de estat del benestar benestant.
Benvinguts al nou mil.leni, on el que va poder ser es mou en el reflex de ones herzianes.
Benvinguts siguem, a la fí del mon.
Garraf
Cuuurva. Cu-curva. Queen i pols mossegada.
Buff. Game over. Quantes vides em queden? Alguna mes, segur. Així que, per que no deixar que em matin i tornar al principi daqueta pantalla? Doncs perque aquesta pantalla es un puto conyas, i no tinc gens de ganes de repetir.
Mentrestant, hi ha premi? I soc jugador, no?
Insert coin.
all i ever wanted, all i ever needed, is here in my arms...
Crec. Però no ho trobo. Alguna cosa sobre mi, que aquesta nit te ganes de sortir, i no m'en surto. Seré un sortidor (brollat, que brolla, o sortit, ves a saber) i en l'anonimat estés ho provo, i ho provo, i ho provo... No provis tant, dic, fes-ho! I res, tu, el eterno diletante, retornant a la ostra que és el meu mon. I que es perfila tant petit... Sic.
fes-te fotre?
I doncs. On somies que no et veig?
No hi han parets que m'amaguin la visió. I mentres, esbandeixo el fil del pensament i juro violència extrema.
Tinc avui unes ganes bojes de baixar a qualsevol cutre-bar ple d'imbècils futbolistes amargants i barrejarme, i hostiar-me amb algun monstre de dos per tres (metres) i sortir escopint sang amb un reset cerebral. No funciona. El que porto a dintre és més sibilí, i no es passa pessigant-me ni gelocatilant-me.
Fes-te fotre. Si no saps viure, deixa-ho.
No hi han parets que m'amaguin la visió. I mentres, esbandeixo el fil del pensament i juro violència extrema.
Tinc avui unes ganes bojes de baixar a qualsevol cutre-bar ple d'imbècils futbolistes amargants i barrejarme, i hostiar-me amb algun monstre de dos per tres (metres) i sortir escopint sang amb un reset cerebral. No funciona. El que porto a dintre és més sibilí, i no es passa pessigant-me ni gelocatilant-me.
Fes-te fotre. Si no saps viure, deixa-ho.
Puto bassal
Puto bassal. Semblava assequible. Semblava que amb una petita esbranzida, zip, ja està. I en comptes de, doncs xof. I la incoherencia xopa sabates i mitjons, mulla els camals dels pantalons, esquitxa la jaqueta, i humit sacsejo com un gos, espolsant-me en moviment tremolós, quasi vibratori, i absolutament inútil.
Oh dolça criatura, que no n'he sabut prou de viure, i de sobte m'adono al vell mig, a l'equador, i encara soc al llindar de la porta, amb el barret a una ma i la maleta a l'altra.
Matant-me a sacsades perdo el temps en lírica morta, i em resisteixo, engandulit d' inercia, i tinc són.
Però com a bon adicte anónim, cada nit m'en vaig a dormir pensant que aquest cop sí. Que demà salto. Que ja està bé de tanta estupidesa. I com en una película dolenta, projecto un demà on, quan surti a buscar-me, ja no hi seré i ja hauré pirat.
Sglub. Demà si.
Que s' escapi Rita
Corre com un dimoni, salta marges,
insensible a les fuetades que les herbes del camí
- o per la velocitat rabent dels genolls
o del desig de la distància -
i la esgarrinxada, exhibida impúdica
esdevé antic tatuatge,
marca orgullosa d'una guerra
vençuda.
La Rita s' escapa.
Fuig, fuig, pel camí oblidat de sirga,
riu avall.
Salta marges, de pedra i de terra
insensible als estrips d'unes sandàlies
boniques, i delicades, amb betes de plàstic
made in tw.
Allà es queden les sandalies,
enganxades entre les branques del canyissar.
o el mar s'asseca.
O la Rita s'escapa
o la sorra s'evapora.
I la Rita s' escapa,
que aquest no era el seu somni
que aquest no era el meu somni
i quasi s' acaba el temps.
[Tens el secret de la vida eterna?]
Patinatge sobre tenis
A sitges. Pista de tenis, ciment blau i gomós, i buit. Sempre buit. Excepte per la xarxa divisora i el banc de ferro rovellat que contempla el partit inexistent.
Un lloc idoni per a sorpendre amb la facilitat de assimilació que te el meu bitxo. I després de tres sessions ja es desllisa, insegura, però amb una resolució fruit de la tranquilitat que dona comprobar que el cop amb amortisers és indolor.
I aquí estem, dos cops per setmana, ella, un drac, un tauró, un mosquit vegetarià i jo.
Aprenent a patinar.
En acabar, bany i sopar. I després em piro. I es ara, al puto tren que em dú a barcelona, que em cag en tot i esdevinc un altre cop el malhumorat de sempre. Bon rotllo de dimarts i dijous, i un finde de cada dos.
Cuines
Cuinar en dissabte. Exercici de cincentracio. La cria mira per vintena vegada el llibre de la selva mentre preparo una amanida i pollastre a la planxa. No. Mho curro mes i el pollastre esdeve a la cassola. Cassoleta. Wantong for two. Busco pis a castelldefels amb dos habitacions i, important, una cuina comoda.
Paquets
paquets, paquetets, maletes i motxiles. Físiques i mentals. A munts, a partir d' un cert moment.
Jo en tinc un, inmens, brillant, embolicat amb paper de celofan i un llaç enorme, que dona la volta en ona sinusoidal, i em lliga i m'enpeny, amb olor a vellut i tacte de llí.
El meu paquet ha esdevingut jo, i eclipsa tots els altres, que de vegades malden per sortir. I no em deixa alternativa a la actitud contemplativa que durant tants anys m'ha enbafat.
Ara soc un paquet. Corro cap a jo, i ja no fa tant fred.
Jo en tinc un, inmens, brillant, embolicat amb paper de celofan i un llaç enorme, que dona la volta en ona sinusoidal, i em lliga i m'enpeny, amb olor a vellut i tacte de llí.
El meu paquet ha esdevingut jo, i eclipsa tots els altres, que de vegades malden per sortir. I no em deixa alternativa a la actitud contemplativa que durant tants anys m'ha enbafat.
Ara soc un paquet. Corro cap a jo, i ja no fa tant fred.
En la meva ment
En la meva ment es podreix la fruita, i deica la olor, dolç espés, i picant del fong, i regalima el suc pèr sota el barret, lliscant per la cara.
En la meva ment, qualsevol temps futur serà millor, i aspiro, i bufo, desitjant que arribi.
I justet començo a adonar-me'n de que ara hi estic entrant, i que només em cal un petit esforç, una mica de valor fresc del día per a donar el salt i que demà sigui avui.
Au va, decideix-te!
En la meva ment, qualsevol temps futur serà millor, i aspiro, i bufo, desitjant que arribi.
I justet començo a adonar-me'n de que ara hi estic entrant, i que només em cal un petit esforç, una mica de valor fresc del día per a donar el salt i que demà sigui avui.
Au va, decideix-te!
Sobre la disonancia cognitiva, plagiada, mastegada i digerida
A cada cantonada. A cada bocanada d' aire. Walk this way, i poques vegades arriba el moment oportú.
Com en una pel.lícula -serie B, off course - de ciència ficció, el meu jo es fracciona en mil intencions, deixant un rastre descolorit, imàtges vacuoses de mi mateix prenent camins paralels. Però no! Jo soc coherent!... Ja!
Com en una pel.lícula -serie B, off course - de ciència ficció, el meu jo es fracciona en mil intencions, deixant un rastre descolorit, imàtges vacuoses de mi mateix prenent camins paralels. Però no! Jo soc coherent!... Ja!
...i a toro passat, justifico la manca de fè amb silogísmes articulats, un darrera l' altre, com vagons de tren de mercaderies fins que, de llarg inacabable, acabo creient en l'inevitable i aterrador poder del determinisme i durant uns instants em quedo inmòbil.
Però. I sempre hi ha un però, una espècie de Pepito Grillo irreverent, impertinent... sempre aconsegueix trobar la escletxa i recordar-me tal com era.
I aixís, a trompicons, menys sovint del que m' agradaría, aconsegueixo redirigir i redigerir els arguments tópics escrits en llum de neó que m' enbafen els sentits, i ignorar el Que és el que Toca publicitari. Mantenir, com a mínim, la decència de que el meu criteri és meu, i no canvía amb arguments buclejats i autocompaents. Que preferesc arrossegar la culpabilitat dels meus actes i silèncis a ignorar-me i desapareixer en un mar de homogeinització.
Però. I sempre hi ha un però, una espècie de Pepito Grillo irreverent, impertinent... sempre aconsegueix trobar la escletxa i recordar-me tal com era.
I aixís, a trompicons, menys sovint del que m' agradaría, aconsegueixo redirigir i redigerir els arguments tópics escrits en llum de neó que m' enbafen els sentits, i ignorar el Que és el que Toca publicitari. Mantenir, com a mínim, la decència de que el meu criteri és meu, i no canvía amb arguments buclejats i autocompaents. Que preferesc arrossegar la culpabilitat dels meus actes i silèncis a ignorar-me i desapareixer en un mar de homogeinització.
Corrent Continua - Corrent Alterna (AC-DC)
merda de intensiometre de lectura de pensaments.
Aquest puto trasto deu estar espatllat perque la agulla no es mou desde fa estona.
Però tinc un mal de cap de la hostia. Dia abstracte de terratremols anímics.
Men torno a la Corrent Continua - Corrent Alterna una estona, a veure si els biorritmes mimetitzen una mica i agafen pautes regulars.
Aquest puto trasto deu estar espatllat perque la agulla no es mou desde fa estona.
Però tinc un mal de cap de la hostia. Dia abstracte de terratremols anímics.
Men torno a la Corrent Continua - Corrent Alterna una estona, a veure si els biorritmes mimetitzen una mica i agafen pautes regulars.
estupida timidesa
Hou hou hou, crida a l' hivern un paio gras vestit de vermell, mentre el negre de torn, alt i escardalenc, corbat pel pes de la gelera, camina set mesos més enllà amb el seu "Leke leke, tutifruti, vitamina".
Assegut just davant, mels miro amb timidesa, perque m' encanta el vellut, i el cabell negre i espés, i jo també voldria cridar "Leke Leke" i moure espasmodicament una campana histèrica.
El cabell és rós, i laci, com de princesa paranoide, i no aconsegueixo prou valor per a aixecar-me i pirar-me amb l'home del sac. Em quedo aquí, amb la estupida timidesa del qui no vol molestar, preguntant-me si hauría o no hauría de trucar-te.
Assegut just davant, mels miro amb timidesa, perque m' encanta el vellut, i el cabell negre i espés, i jo també voldria cridar "Leke Leke" i moure espasmodicament una campana histèrica.
El cabell és rós, i laci, com de princesa paranoide, i no aconsegueixo prou valor per a aixecar-me i pirar-me amb l'home del sac. Em quedo aquí, amb la estupida timidesa del qui no vol molestar, preguntant-me si hauría o no hauría de trucar-te.
Com caçar papallones
Es fàcil confondre l' audiència. Amb quatre paraules, un parell de girs, sense un escenari aclaridor pot ser que cadascú interpreti el que mes s'hi apropi. Però quan tens tans pocs lectors, l' escenari es perfila a partir de la relació que has establit amb ells.
Es quasi com escriure cartes. Cartes obertes, publicades abans del requiem, però potser soc una mica exibicionista!
Però si. Aquesta carta oberta és per dir-te, estimada lectora, que el més important entre nosaltres ha de seguir existint. Que no si val a que un gest, una paraula, un malentés o un moment de mala estrugança trenqui amb el bon rotllo que hi pot haver.
Ets una peça important en el meu bagatge. Que lo sepas.
Lent, molt lent
Lentíssim.
Després de jurar-me a mi mateix que Nunca Mais. Tot i que encara de tant en tant algun núbolot inclement m'esguerra el día, Tot i que encara em dura el mareig i la nàusea. Encara que m'hi poso - literalment - de cul i he fet tot el possible i l'impossible per no tornar-hi a caure.
I no es el moment, i em tornaré a estampar, i mantindré el meu sistema de prioritats passi el que passi...
I poc a poc s' esvaeix el regust amargant de l' últim viàtge. I l' aigua em crida, suau, jurant-me que aquest cop serà diferent, que la travessa serà més divertida, més enriquidora, més emocionant. I jo mateix jugo contra meu, que ara en se més, que se capejar millor les tempestes, que m' enduré mil sistemes de seguretat i biodramines, que no em treuré l' armilla per res del mon...
Mariner de pa sucat amb oli. Sobrevius al naufragi, i encara no t'has acostumat a la estàtica de la terra ferma, però aquesta illa que s'insinua sota la boira del matí és un imàn que et torna a fer ballar la brúixola.
Les veles rissades, a mig pal, me la miro i remiro... Que collons, la por mata la ment!
"La por mata la ment. La por és la petita mort que porta a la destrucció total. Afrontaré la meva por. Permetré que passi per sobre meu i a través meu. I quan hagi passat, giraré el meu ull interior per escrutar el seu camí. Allà on hagi passat la por ja no hi haurà res. Només hi seré jo."
Després de jurar-me a mi mateix que Nunca Mais. Tot i que encara de tant en tant algun núbolot inclement m'esguerra el día, Tot i que encara em dura el mareig i la nàusea. Encara que m'hi poso - literalment - de cul i he fet tot el possible i l'impossible per no tornar-hi a caure.
I no es el moment, i em tornaré a estampar, i mantindré el meu sistema de prioritats passi el que passi...
I poc a poc s' esvaeix el regust amargant de l' últim viàtge. I l' aigua em crida, suau, jurant-me que aquest cop serà diferent, que la travessa serà més divertida, més enriquidora, més emocionant. I jo mateix jugo contra meu, que ara en se més, que se capejar millor les tempestes, que m' enduré mil sistemes de seguretat i biodramines, que no em treuré l' armilla per res del mon...
Mariner de pa sucat amb oli. Sobrevius al naufragi, i encara no t'has acostumat a la estàtica de la terra ferma, però aquesta illa que s'insinua sota la boira del matí és un imàn que et torna a fer ballar la brúixola.
Les veles rissades, a mig pal, me la miro i remiro... Que collons, la por mata la ment!
"La por mata la ment. La por és la petita mort que porta a la destrucció total. Afrontaré la meva por. Permetré que passi per sobre meu i a través meu. I quan hagi passat, giraré el meu ull interior per escrutar el seu camí. Allà on hagi passat la por ja no hi haurà res. Només hi seré jo."
(Lletania Bene Gesserit –Dune –F. Herbert- 1.965)
Ctrl+Alt+Supr
buf buf buf. Sembla que buf.
Respiro el telèfon.
La mare dels ous.
La combinació perfecta. Anular esquerre, polze dret, anular dret.
Durant un moment, tu, que no pintes rés, tu , per al que la vida no és més que un reguitzell de minuts que passen ordenats alleugeran-te de la càrrega de temps que et resta, tu que ets insuls, anònim, prescindible...
Durant un moment, agafes el control de la teva vida, i amb un sol gest, reinicies el sistema.
Respiro el telèfon.
La mare dels ous.
La combinació perfecta. Anular esquerre, polze dret, anular dret.
Durant un moment, tu, que no pintes rés, tu , per al que la vida no és més que un reguitzell de minuts que passen ordenats alleugeran-te de la càrrega de temps que et resta, tu que ets insuls, anònim, prescindible...
Durant un moment, agafes el control de la teva vida, i amb un sol gest, reinicies el sistema.
dissabte
sense abstraccions. Un dia quasi, i el quasi... Perqué hi han parceles que encara no estic disposat a deixar que es jutgin. No encara.
Però la resta ha compensat. I com. Feia molt de temps que no em sentía tant bé. Thanks a lot. Vull repetir.
Però la resta ha compensat. I com. Feia molt de temps que no em sentía tant bé. Thanks a lot. Vull repetir.
Recolocat? encara no del tot!
El procés és llarg. Molt. I jo, impacient de mena, començo a donar voltes dins la gabia, rascant-me les espatlles amb la reixa.
Ni idea de cap a on aniré quan s' obri la porta. De moment, només en faig un tast de tant en tant. I miro de que sigui el just per assaborir el que esdevindrà. Malauradament, el meu estomac no es capaç d' assimilar encara el segon plat mentre que la meva gula no s' acontenta amb una tapa a peu de barra.
Però res que el temps no curi, diuen, i la cremada ja fa dies que ha cicratitzat. Ara els muscles han de recuperar el tò. Tò tonificat, tò atornassolat.
Help! crida la consciència reapareguda, Però poc a poc, recoloco. Recoloco. I ja em sento els dits, i ja em sento la ma, i ja em sento el colze...
Demà que? potser les orelles? Costa, es clar. I la llum em fa mal als ulls. Peró, però.
Es fantastic despertar.
Ni idea de cap a on aniré quan s' obri la porta. De moment, només en faig un tast de tant en tant. I miro de que sigui el just per assaborir el que esdevindrà. Malauradament, el meu estomac no es capaç d' assimilar encara el segon plat mentre que la meva gula no s' acontenta amb una tapa a peu de barra.
Però res que el temps no curi, diuen, i la cremada ja fa dies que ha cicratitzat. Ara els muscles han de recuperar el tò. Tò tonificat, tò atornassolat.
Help! crida la consciència reapareguda, Però poc a poc, recoloco. Recoloco. I ja em sento els dits, i ja em sento la ma, i ja em sento el colze...
Demà que? potser les orelles? Costa, es clar. I la llum em fa mal als ulls. Peró, però.
Es fantastic despertar.
La vaca burra
Hi ha una vaca burra aixafant-me els pantalos
s' arrima i vol passar per un espai on no n'hi ha
m'empeny i es contorsiona desde ja fa una estona
i el meu got de cervesa s' acaba marejant
Hi ha una vaca burra vestida de festa
pintada com un lloro, si em toca jo em moro
fandilla cinturó, sabates de taló
mirada esvidriada, la mitja mallada
Intento concentrar-me en les veus que ara em parlen
m'arrima m' espenta, perque hi ha gent dolenta?
No es pas culpa meva, estic al passadís
si em deixa que m' aparti, ja passarà en un plis
Se m' arrimava tant, la tenia devant...
la ampolla a la ma va cobrar pes extrany
el seu escot generós sem clavaba als ronyons
i la veu estrident, molestava a la gent.
"Tinc que passar, necessito pixar..."
la cervesa a la mà,
baixo el braç, i casualment
l'ampolla , esmolat ganivet
en un gest desmesurat, a mig ventre li he clavat.
s' arrima i vol passar per un espai on no n'hi ha
m'empeny i es contorsiona desde ja fa una estona
i el meu got de cervesa s' acaba marejant
Hi ha una vaca burra vestida de festa
pintada com un lloro, si em toca jo em moro
fandilla cinturó, sabates de taló
mirada esvidriada, la mitja mallada
Intento concentrar-me en les veus que ara em parlen
m'arrima m' espenta, perque hi ha gent dolenta?
No es pas culpa meva, estic al passadís
si em deixa que m' aparti, ja passarà en un plis
Se m' arrimava tant, la tenia devant...
la ampolla a la ma va cobrar pes extrany
el seu escot generós sem clavaba als ronyons
i la veu estrident, molestava a la gent.
"Tinc que passar, necessito pixar..."
la cervesa a la mà,
baixo el braç, i casualment
l'ampolla , esmolat ganivet
en un gest desmesurat, a mig ventre li he clavat.
setmana de violència
Juau! Estic hiper-violent. Els clients, la familia, algún amic... Tots (quasi... Tu no!) m'han anat empenyent cap a un estat de setge on l' assetjat soc jo. I no m' agraden els setges. Això de quedar-se darrera les muralles, racionant l' aigua i veient-les venir no em produeix cap satisfacció...
Osease que, lamentant-ho molt (mentida, m' encanta) farem un gest heròic, obrirem les portes i sortirem a arrancar cabelleres.
Violència extrema. Verbal i actitudinal. La setmana que ve tindré menys amics, menys clients i potser fins i tot menys familia... Però una pau interior d' aquelles que només sobtenen en el moment de netejar la ganiveta de la sang de l' enemic.
A degüello!!!! (sin cuartel...)
Osease que, lamentant-ho molt (mentida, m' encanta) farem un gest heròic, obrirem les portes i sortirem a arrancar cabelleres.
Violència extrema. Verbal i actitudinal. La setmana que ve tindré menys amics, menys clients i potser fins i tot menys familia... Però una pau interior d' aquelles que només sobtenen en el moment de netejar la ganiveta de la sang de l' enemic.
A degüello!!!! (sin cuartel...)
what a violent scene!
Ohhh! Quanta violència (mental) que hi ha en un silènci!
De veritat? Es pot acabar disfrutant d' aquesta sensació? Pos va a ser que sí.
Imaginat una paret. Enorme, blanca, un mur de aïllament entre el teu mon i la resta. I tot el que es la resta, per art de màgia, cada cop més lluny.
Respiració oriental. Lenta i conscient, surt l'aire.
De veritat? Es pot acabar disfrutant d' aquesta sensació? Pos va a ser que sí.
Imaginat una paret. Enorme, blanca, un mur de aïllament entre el teu mon i la resta. I tot el que es la resta, per art de màgia, cada cop més lluny.
Respiració oriental. Lenta i conscient, surt l'aire.
Esclaus V 3.0, primera versió.
Esclaus.
"L'esclavitud és l'estat o condició d'un individu sobre el qual s'exerceixen els atributs de dret de propietat"
"Institucions o pràctiques anàlogues a la esclavitut: servitud per deutes, serfs, matrimonis forçats..."
Convenció per a l'abolició de l'esclavitud (1956) de les Nacions Unides
Tot comença per la definició del terme. I la clau, el dret de propietat. I ho som, oh si. Desde el moment mateix en que som incapaços com a societat d' aturar una cosa tant sencilla com les retallades socials. I ens llencem al carrer, i protestem (perque en tenim dret), i ens rasguem les vestidures...
Però el resultat es que hi han menys metges a la seguretat social i menys professors a la educació pública. És el resultat d' una crisi que ha sigut molt profitosa per als Bancs....
Però si els Bancs han tingut problemes! Si molts han tancat! Si, i han desaparegut les caixes. I seguiran fent obra social perque són així de generosos... fins que la junta decideixi que no tenen prous beneficis, i retallin. De on? Siii! Premio globito para el avispado lector! La obra social. Particularment, del que dona menys publicitat. O sease queridos, ongeros del mon, comenceu a fer brillar la vostra associació, feu-la atractiva i mediàtica, i invertiu part del vostre capital, humà i presupostari en marketing perque el que no surti a la foto desapareixerà.
Esclaus dels bancs, del govern que, malauradament son persones i primer defensaràn el seu lloc de treball (i depen de qui??? dels Bancs!)de la hipotéca, del teu jefe, que amable o imbècil et condiciona, del final de mes, la factura del mòbil, les vacances a Torrevieja i de l' ordinador amb Guindows (el office es pirata, però el guindows te l' han cobrat amb el PC querido amigo.
Jo soc d' aquells que no m'ho crec. Que estic convençut que les manis no canvien res.. Al Titanic una via d' aigua al casc, i només tenim una galleda... Doncs l' haurem de moure més depressa!!!! Hop hop!
Com que jo soc un esclau, paro ja que tinc que seguir els dictats del meu amo.
solstici
I arribara el solstici. Sense pressa, i sense pausa perquè el temps es inclement. I haurem de mirar enrere, buscant els punts d'inflexió, els moments clau on una passa mes o menys suposen un canvi absolut.
Buscant el aleteig de la papallona, els munts de mínimes causes que ens han portat fins l'ara.
Quan arribi el solstici, el que comptarà sera la proporció. Com en un judici final de anima judeo-cristiana, calcularem frenétics si, en conjunt, hem sigut allò que volíem ser.
Buscant el aleteig de la papallona, els munts de mínimes causes que ens han portat fins l'ara.
Quan arribi el solstici, el que comptarà sera la proporció. Com en un judici final de anima judeo-cristiana, calcularem frenétics si, en conjunt, hem sigut allò que volíem ser.
astrolabi
je, podria dir, i només perque tinc les sabate una mica gastades, o perque la hisroria maleida s'ha repetit masses vegades, podria deixar de saltar, deixar de respirar perque l'aire a es quasi sopa de tant conegut, deixar de mirar perque sembla que hi ha poca imátge que em sorprengi.
Sentir mai es fa aburrit. it's a fact. i com un factor que multiplica, em deixo lliscar.
Mesuro amb cura l'alçada de la estrella polar. A partir d' aquí, conec la latitud.
Sentir mai es fa aburrit. it's a fact. i com un factor que multiplica, em deixo lliscar.
Mesuro amb cura l'alçada de la estrella polar. A partir d' aquí, conec la latitud.
trencaclosques
Escampades per terra. Totes les peces. L'últim intent de acompasar la imàtge va ser inútil. I com que se que en falten, i com que se que no les omplo, renuncïo.
Si llenço la mirada passadís enllà, més lluny del cubicle petit i angoixant on ara mateix jec indolent, puc veure el tapís, mil.lers de petits eslabons que en conjunt dibuixen una linia temporal. Hi han forats, aquí i allà, sí... Zones mortes, on la llum travessa l'alfombra i es engollida per el negre apagat de rajoles dels setanta. Tot i així, en conjunt, m' agrada aquesta foto fixa que em representa.
Totes les peces escampades per terra, faig una ratlla amb un guix, i em poso a construir noves peces per a començar de nou. Un buuit més. I que? som fets de buit.
[Quina ansia no? ansia de principi, ansia de renovació, ansia de canvi... Permanentment. Que te l' ara diferent de l' abans? Que estic construïnt. Va bé. Construeixo la bastida!]
Si llenço la mirada passadís enllà, més lluny del cubicle petit i angoixant on ara mateix jec indolent, puc veure el tapís, mil.lers de petits eslabons que en conjunt dibuixen una linia temporal. Hi han forats, aquí i allà, sí... Zones mortes, on la llum travessa l'alfombra i es engollida per el negre apagat de rajoles dels setanta. Tot i així, en conjunt, m' agrada aquesta foto fixa que em representa.
Totes les peces escampades per terra, faig una ratlla amb un guix, i em poso a construir noves peces per a començar de nou. Un buuit més. I que? som fets de buit.
[Quina ansia no? ansia de principi, ansia de renovació, ansia de canvi... Permanentment. Que te l' ara diferent de l' abans? Que estic construïnt. Va bé. Construeixo la bastida!]
material girl
Es un dia de gratificacions materials. Tinc un barco, ara sí, amb la itv passada i un cotxe que torna a funcionar.
I ara? esperar. Una setmana. Dissabte en set, serà un dia fantàstic (si fa sol!) Agafaré la nena més boníca del mon (Martina es diu), la despertaré amb un conte de dracs porucs i princeses pirates, la vestiré, la pujaré al cotxe i anirem de compres. Al Decathlon. Allà li compraré uns patins i una armilla de la seva mida. Armilla salvavides. Després, pujarem al cotxe i enfilarem cap al Masnou. Al port, li faré la primera classe. Apendrà el que és Babor i Estribor, i com s' ha de aguantar la canya mentre el mariner (jo) puja i baixa veles. No estarem gaire estona. Tres quarts una hora. El just per a que no s' aburreixi.
Deus. Espero que li agradi el mar com a mi!
Odio els contes de fades
Odiosos. Sempre tant volàtils i inversemblants.
Carregats de fades, de cascabells, polsim màgic i ales de papallona.
Paraules incòmodes d' escriure. Papallona. Odio els contes de fades.
Carregats de fades, de cascabells, polsim màgic i ales de papallona.
Paraules incòmodes d' escriure. Papallona. Odio els contes de fades.
buit 2.0
Un día notes que et falta el fetge. O el pancrees. O ves a saber. Hi ha alguna cosa a dintre teu que ja no hi és, i ha creat un buit.
Vinga tones de ciment al forat! Cal tapar-lo! Com sigui! I mentre, resta obert, allà, tragant amb tot el que li envies i rient-se en ta puta cara. Forat negre que ara sembla una boca de metro, com per que hi entri el Bus Turístic, el de dos pisos, duplex amb terrassa, Pedrera per la dreta, Batllò per l' esquerra, això la plaça Catalunya, i aquest forat que ara soc jo...
El paper em fa de memòria històrica. I en extranys exercicis d' arqueología descobreixo que aquest buit ja hi va ser, que és cíclic, com el forat de la capa de ozó, i que amb el temps evoluciona i es torna refugi i font d' inspiració mediàtica.
Com un planeta inmens a l' extrem de la meva trajectória, puc aprofitar-lo per, gravetat, centrípeta i centrífuga, agafar esbranzida i recuperar la velocitat que necesito per a tornar a casa pel camí més llarg.
Vinga tones de ciment al forat! Cal tapar-lo! Com sigui! I mentre, resta obert, allà, tragant amb tot el que li envies i rient-se en ta puta cara. Forat negre que ara sembla una boca de metro, com per que hi entri el Bus Turístic, el de dos pisos, duplex amb terrassa, Pedrera per la dreta, Batllò per l' esquerra, això la plaça Catalunya, i aquest forat que ara soc jo...
El paper em fa de memòria històrica. I en extranys exercicis d' arqueología descobreixo que aquest buit ja hi va ser, que és cíclic, com el forat de la capa de ozó, i que amb el temps evoluciona i es torna refugi i font d' inspiració mediàtica.
Com un planeta inmens a l' extrem de la meva trajectória, puc aprofitar-lo per, gravetat, centrípeta i centrífuga, agafar esbranzida i recuperar la velocitat que necesito per a tornar a casa pel camí més llarg.
Hey hey!
Obcecat, cada cop que rebo una imàtge, la foragito. No més llagrimes aquest any. Em nego. I em vesteixo de ràbia falsejada, ràbia de sucre, que mentre no plou no es fón.
Hey-hey! Crido, i en el crit, els rostres que es giren no volen dir rés. Són les fulles d' un arbre marcit que sobrevolen inocues les meves pestanyes. I vinga amunt i avall.
Vinga amunt i avall. Soroll de goma sobre l' asfalt, el tercer coixinet de la dreta canta amb desesper, clamant per unes gotes d l' oli que no arriba.
Hey-hey. I tant me fa, si es verd o groc, que sempre-sempre és una questió de pes, i el meu pés específic, multiplicat per la velocitat que assoleixo, em permet travessar planxa i pintura com una exalació, deixant apenes el minúscul forat d' una fona d' aire comprimit.
Una veu nasal i estrident crida desde la porta, entreobrint apenes una escletxa, curiosa i xafardera, i curiosa que ja ho he dit... Que no s'hi seeeent... Sooooón... I amb veu ferma i educada, el meu NO tanca la porta a un altre venedor d' enciclopedies galàctiques, seténa edició.
Obcecat, cada cop que rebo una imàtge, la foragito. I si no puc evitar sentir, preferesc pensar que sento per una altra raó. Perque es dimarts, perque no fa sol o en fa massa, perque m' apreten aquestes sabates o perque no em se sentir els dits. El sentiment no canvía. La raó sí.
Hey-hey! Crido, i en el crit, els rostres que es giren no volen dir rés. Són les fulles d' un arbre marcit que sobrevolen inocues les meves pestanyes. I vinga amunt i avall.
Vinga amunt i avall. Soroll de goma sobre l' asfalt, el tercer coixinet de la dreta canta amb desesper, clamant per unes gotes d l' oli que no arriba.
Hey-hey. I tant me fa, si es verd o groc, que sempre-sempre és una questió de pes, i el meu pés específic, multiplicat per la velocitat que assoleixo, em permet travessar planxa i pintura com una exalació, deixant apenes el minúscul forat d' una fona d' aire comprimit.
Una veu nasal i estrident crida desde la porta, entreobrint apenes una escletxa, curiosa i xafardera, i curiosa que ja ho he dit... Que no s'hi seeeent... Sooooón... I amb veu ferma i educada, el meu NO tanca la porta a un altre venedor d' enciclopedies galàctiques, seténa edició.
Obcecat, cada cop que rebo una imàtge, la foragito. I si no puc evitar sentir, preferesc pensar que sento per una altra raó. Perque es dimarts, perque no fa sol o en fa massa, perque m' apreten aquestes sabates o perque no em se sentir els dits. El sentiment no canvía. La raó sí.
Abstracte
Ahir em van dir perqué mai no tindré exit escribint.
No és, com crea jo, que caigui malament. No és tampoc que el ritme sigui fluix o desacompassat, o que les paraules no flueixin (Pac.cexin) suaus en vocalitzar-les.
La mètrica és correcta, ho he comprobat. Puntuo pensant més en la musicalitat que no pás en el sentit. I en quant a la ortografía... Algun purista podría sortir escaldat, esclar, però la majoría dels meus possibles lectors són benèvols en aquest sentit...
Ahir m'ho van dir. Soc massa abstracte. No s' enten! No s' enten no no nyo.
I feliç jo, escribint en crípctic. I cada cop més. Però estimats lectors que encara aguanteu...
Ni jo ho entenc! E tracta d' encadenar paraules, una després de l' altra, seguint el rítme de les sensacions que m' inflen i em desinflen el globus pulmonar!!!
Pseeee. Potser sí. Però , eh! Que ho faig gràtis! No hi ha garantía estimados...
Soy metàlico, en el jardín botànico.
No és, com crea jo, que caigui malament. No és tampoc que el ritme sigui fluix o desacompassat, o que les paraules no flueixin (Pac.cexin) suaus en vocalitzar-les.
La mètrica és correcta, ho he comprobat. Puntuo pensant més en la musicalitat que no pás en el sentit. I en quant a la ortografía... Algun purista podría sortir escaldat, esclar, però la majoría dels meus possibles lectors són benèvols en aquest sentit...
Ahir m'ho van dir. Soc massa abstracte. No s' enten! No s' enten no no nyo.
I feliç jo, escribint en crípctic. I cada cop més. Però estimats lectors que encara aguanteu...
Ni jo ho entenc! E tracta d' encadenar paraules, una després de l' altra, seguint el rítme de les sensacions que m' inflen i em desinflen el globus pulmonar!!!
Pseeee. Potser sí. Però , eh! Que ho faig gràtis! No hi ha garantía estimados...
Soy metàlico, en el jardín botànico.
Prometo ser ligero como la brisa...
Encara et sento. Et segueixo sentint. Suau, fluix, en quasi aroma.
Em segueixo sentint, i cada cop he de parar mes la orella.
La remor de les hores es torna calidoscópica, a ritme candenciós.
A la mitja lluna, sacrificant la emprenta sonora, i en el silènci absurd de la manca de llum,
la dona que ara entra, talla la ombra com la fulla d'una navalla afilada amb el meu alè.
Ebri de la fortuna, que avui em somriu, giro el cap encomanat del riure.
Tot em porta, i encara no veig a on.
Sorpresa!
Em segueixo sentint, i cada cop he de parar mes la orella.
La remor de les hores es torna calidoscópica, a ritme candenciós.
A la mitja lluna, sacrificant la emprenta sonora, i en el silènci absurd de la manca de llum,
la dona que ara entra, talla la ombra com la fulla d'una navalla afilada amb el meu alè.
Ebri de la fortuna, que avui em somriu, giro el cap encomanat del riure.
Tot em porta, i encara no veig a on.
Sorpresa!
Salut i Peles
Encar hi ets, estimat amic? Encara segueixes mirant, de tant en tant, a veure si es cert que m'he buidat del tot? Però no es buit, no, que és ben bé al revés! Era el buit el que m' enpenyía a provar d' omplir-lo amb paraules...
I ara em queda la curiositat justeta per a saber qui ets. El respecte per l' interlocutor anónim, que amb les seves punxes en la gàfica plana m'emnpeny a, de tant en tant, pehar un cop d' ull i escriure alguna cosa, cuïta-corrents, per a que la decepció no sigui majúscula.
El cert és que no tinc massa temps. Les decisions se m'han anat acumulant durant aquests mesos, i estic en temps de pròrroga. Les aigues tornen a ser planes, i m' estabilitzo, quasi sempre, en un afany mundà d' assolir un estatus reconegut en el meu entorn. Patètic? Segurament. Però no em queden masses il.lusions tangibles!
Salut, i ara també, Peles.
I ara em queda la curiositat justeta per a saber qui ets. El respecte per l' interlocutor anónim, que amb les seves punxes en la gàfica plana m'emnpeny a, de tant en tant, pehar un cop d' ull i escriure alguna cosa, cuïta-corrents, per a que la decepció no sigui majúscula.
El cert és que no tinc massa temps. Les decisions se m'han anat acumulant durant aquests mesos, i estic en temps de pròrroga. Les aigues tornen a ser planes, i m' estabilitzo, quasi sempre, en un afany mundà d' assolir un estatus reconegut en el meu entorn. Patètic? Segurament. Però no em queden masses il.lusions tangibles!
Salut, i ara també, Peles.
Cel sobre Berlin
Al tren, el cel era grís, i com sobre el cel de Berlín, he anyorat els colors. Tons ocres, apagats, discrets... neceswitem unq explosió de llum.
sequera
Tinc sequera literaria. Serà del Sant Jordi. O de l' exces de feina. O de que tinc el cap en un altre lloc.
Perque ploure, plou prou!
Tinc sequera. A la boca, a la gola, la sensació d' estar a punt d' entrar un altre cop en un desert sense dur ni gota d' aigua.
Escolto l' últim disc de AF, i es veritat. és una mica trist. És bó però... Molt... Ara mateix, quasi millor una altra cosa.
Tinc sequera. Inclús de gustos. No em ve de gust rés.
Estic aburrit, o trist, o necessariament desconcertat.
Perque ploure, plou prou!
Tinc sequera. A la boca, a la gola, la sensació d' estar a punt d' entrar un altre cop en un desert sense dur ni gota d' aigua.
Escolto l' últim disc de AF, i es veritat. és una mica trist. És bó però... Molt... Ara mateix, quasi millor una altra cosa.
Tinc sequera. Inclús de gustos. No em ve de gust rés.
Estic aburrit, o trist, o necessariament desconcertat.
Ara
L'ara. Resultat dun trenat de tots els monstres i pors d'ahir i tots els somnis de dema.
L'agulla del comptakilometres que marca alguna cosa tant fugicera que es un esborronat per a la vista, un espatec continuo. Hei hei heu!
Crash! he fet aquesta nit.
Tornava de sopar a casa d' uns amics. M'es amunt de plaça Lesseps, i he sigut tant xulo que no he volgut cambiar el vehicle habitual.
Amb rodes a les sabates, baixant per major de Gràcia, m'he adonat de que era massa perillós. I m' he llençat a donar voltes pels carrerons de Gràcia.
Ups. en principi molt bé, però poc a poc, carrer Salmerón, una gentada increible! Passo a Vardi, i encara pitjor... I en una cruïlla, no se de que amb que, de sobte m' han sortit una happy family caminant...
Pare, Mare i nena pre-adolsecent, i jo que hi anava de cap. i com a les pel.lícules, en càmara lenta, el pare estirant cap a una banda, la mare cap a l' latra dreta, esquerra, cap on vaig, no puc frenar a temps (tampoc no en se massa de frenar en baixada...) Esquerra! Vorera! Salt! I puto cotxe que surt just en aquell moment, crit de la nena, i CRASH. Empotrat.
Hostia. Quin mal em fa tot. El que més, l' orgull. - Si no sabes, ves caminando! Em cridaven, jo per terra mig dessagnat... Bé, dessagnat no, que només tinc un tall a la cama, i no han calgut ni punts.
Però ridi ridi ridi. Durant una estona, sentat a terra, m' he esperat a que la penya pirés. I he dubtat.
Estava a punt de posar-me les sabates i deixar les rodes. Definitivament. Però que carai. Ja recuperaré la tècnica. M' he aixecat, i poqueta a poquet he anat marxant, conscient de les mirades desaprobatories, però intentant mantenir el cap ben aixecat.
Crash! Encara em tremola tot. Demà seguiré. La letra con sangre entra, i el patinar també!
Bona nit i bona sort.
L'agulla del comptakilometres que marca alguna cosa tant fugicera que es un esborronat per a la vista, un espatec continuo. Hei hei heu!
Crash! he fet aquesta nit.
Tornava de sopar a casa d' uns amics. M'es amunt de plaça Lesseps, i he sigut tant xulo que no he volgut cambiar el vehicle habitual.
Amb rodes a les sabates, baixant per major de Gràcia, m'he adonat de que era massa perillós. I m' he llençat a donar voltes pels carrerons de Gràcia.
Ups. en principi molt bé, però poc a poc, carrer Salmerón, una gentada increible! Passo a Vardi, i encara pitjor... I en una cruïlla, no se de que amb que, de sobte m' han sortit una happy family caminant...
Pare, Mare i nena pre-adolsecent, i jo que hi anava de cap. i com a les pel.lícules, en càmara lenta, el pare estirant cap a una banda, la mare cap a l' latra dreta, esquerra, cap on vaig, no puc frenar a temps (tampoc no en se massa de frenar en baixada...) Esquerra! Vorera! Salt! I puto cotxe que surt just en aquell moment, crit de la nena, i CRASH. Empotrat.
Hostia. Quin mal em fa tot. El que més, l' orgull. - Si no sabes, ves caminando! Em cridaven, jo per terra mig dessagnat... Bé, dessagnat no, que només tinc un tall a la cama, i no han calgut ni punts.
Però ridi ridi ridi. Durant una estona, sentat a terra, m' he esperat a que la penya pirés. I he dubtat.
Estava a punt de posar-me les sabates i deixar les rodes. Definitivament. Però que carai. Ja recuperaré la tècnica. M' he aixecat, i poqueta a poquet he anat marxant, conscient de les mirades desaprobatories, però intentant mantenir el cap ben aixecat.
Crash! Encara em tremola tot. Demà seguiré. La letra con sangre entra, i el patinar també!
Bona nit i bona sort.
I'm boring
Estic aburrint. Segurament d' aquí uns anys em farà gràcia llegir les penjades que tenia. Crisi dels quaranta en diuen. Però ja porto díes sense escriure. Serà que el que m' enpenyia era l' angoixa.
Em piro del lànguid
Si de cas tornés a estar lànguid un altre día, ja tornaría!
Em piro del lànguid
Si de cas tornés a estar lànguid un altre día, ja tornaría!
aquesta lluna que ho banya tot
I jo, impressionable de mena, li he tornat l' esguard. I m'ha dit que me la emportés. Que durant un temps em vetllaría els somnis. - Els somnis? Quins somnis? jo no en tinc de somnis! Jo només actuo, executo, i miro de mantenir el petit grau de consequència que em pertoca! -
Ha rigut. No se com, però ho he notat. I en el riure, com en el conte, cent mil cascabells tronant entre els parietals. Quan per fí ha tornat el silènci, jo perdut ja en cada reflexe i sense cap ganes de sortir-ne, m'ha fós els pensaments fins que tot jo només era somni.
El ring absurd del telèfon rebent un correu m' ha despertat i m'ha escopit fora de cop. Ansiós, com tant sovint en els últims temps, he esborrat la imàtge per centrar-me en el fred saber estar d'una safata d' entrada plena de ofertes - ulleres MailAulf , novedades scrapbookin, vueling... -.
M'ha quedat el regust dolç. Segurament inassolible, però tinc un somni. Un somni de mar.
De moment, la imàtge em lliga les paraules.
Bona nit, i bona sort.
EXIT
De vegades, en una feina molt complicada, assoleixo un EXIT. No passa sovint, i últimament menys, però de tant en tant... de tant en tant tinc un dia realment brillant. I faig alguna cosa veritablement espatarrant.
D' aquelles que faríen morir d' enveja a d' altres programadors.
Aleshores, paro. Ho probo. Ho torno a probar. I tinc un moment de eufória salvatge. Em sento l' amo del mon.
Al cap em balla la idea de fer alguna trucada. De compartir-ho amb algú, perque de que serveix ser absolutament creatiu si no pots compartir-ho? Si no pots veure com algú empatitza amb tu fins al punt d' estar realment eufóric per la teva eufória? ...
En aquests moments, em sento sol. El que faig no te puta gràcia per a ningú que m' importi, i amb qui m' agradaría compartir-ho, encara que no ho entengui, no puc per raons de salut mental. Amb els altres... com a molt rebría una palmadeta a l' esquena.
Quina merda de curro. Amb el que m' agrada a mi anar d' estrella!
D' aquelles que faríen morir d' enveja a d' altres programadors.
Aleshores, paro. Ho probo. Ho torno a probar. I tinc un moment de eufória salvatge. Em sento l' amo del mon.
Al cap em balla la idea de fer alguna trucada. De compartir-ho amb algú, perque de que serveix ser absolutament creatiu si no pots compartir-ho? Si no pots veure com algú empatitza amb tu fins al punt d' estar realment eufóric per la teva eufória? ...
En aquests moments, em sento sol. El que faig no te puta gràcia per a ningú que m' importi, i amb qui m' agradaría compartir-ho, encara que no ho entengui, no puc per raons de salut mental. Amb els altres... com a molt rebría una palmadeta a l' esquena.
Quina merda de curro. Amb el que m' agrada a mi anar d' estrella!
Silenci per prescripció facultativa.
Però aquí no. I em sento una mica culpable. Hauría de restar silenciós, desapareixer del mapa i integrar-me en la dansa macabra dels mortals, en rutines aparents i tallat de bon matí.
Per algun lloc s'ha d'escapar el vapor. I sotmés a les presions de una xarxa social poc sociable, triangulo el meu estat en hipofisi caramelitzada.
Sublimo. De solid a gas, sense estat intermig.
Tres, dos, ú... ignició!
Com en una nau espacial. Ciao bambinos! Em piro,i el d'aqui una estona és l'únic que m'interessa. La resta, pors, angoixes, esperances, il.lusions... es van atenuant amb els kilometres com sopa de boira al sol.
I mente l'acceleració emocional m'empeny contra el.seient, i vaig veient les imatges dels útims dies cada cop més petites, escolto amb els cascos el bowie, dient que desde aquí el planeta és blau i no hi puc fer més.
Si avui es dimarts, aquest tren em porta a Sitges.
I mente l'acceleració emocional m'empeny contra el.seient, i vaig veient les imatges dels útims dies cada cop més petites, escolto amb els cascos el bowie, dient que desde aquí el planeta és blau i no hi puc fer més.
Si avui es dimarts, aquest tren em porta a Sitges.
Stop th brain!
Atravesso pel parc. No time for loosers. Caminar per aquí es fantastic. Quasi que aturo el cervell ja, que es dimarts i vaig a Sitges.
The black box
En una caixa negra-negra, negre asfalt, negra nit, negre de cabells negres. M'hi he de tornar a tancar. En negre.
Em fan mal els ulls. Serà la llum, suposo. Potser hauría de provar de sortir més lentament. Amb ulleres de sol?
Sense pressa. Ara no. Ja no.
Inconformistes,
ens revoltem contra la identitat dels nostres jos, el teu i el
meu, i mirem de crear un nou espai, on no siguem qui som, sense cap més
contacte que el del escribidor amb el lector.
Perque les cinc neurones seguim anant per lliure, imbatibles, ignorades, i és només de tant en tant que ens deixa agafar el control i forcem la màquina al màxim per a tenir aquest petit moment per a nosaltres.
N'hem aprés. Hem aprés que el nostre objectiu no és assolible, i qué és l' únic que podem esperar. No desapareixer.
Perque les cinc neurones seguim anant per lliure, imbatibles, ignorades, i és només de tant en tant que ens deixa agafar el control i forcem la màquina al màxim per a tenir aquest petit moment per a nosaltres.
N'hem aprés. Hem aprés que el nostre objectiu no és assolible, i qué és l' únic que podem esperar. No desapareixer.
Flipper
De repente descubres que los flippers han llegado tarde y la bolita se cuela en el hoyo.
Puedes, claro, seguir echando monedas sin ni siquiera apretar los botones, solo para ver como la bola sale por el pasillo, pega en un par de campanas iluminando levemente la caja y cae otra vez en el game-over.
Puedes mirar a tu alrededor,que hay más máquinas en este salón, y que fuera hace un SOL de narices.
El corazón, recuperándose de un bypass, lo someto a presiones extremas. La cirugía avanza que es una barbaridad!
Puedes, claro, seguir echando monedas sin ni siquiera apretar los botones, solo para ver como la bola sale por el pasillo, pega en un par de campanas iluminando levemente la caja y cae otra vez en el game-over.
Puedes mirar a tu alrededor,que hay más máquinas en este salón, y que fuera hace un SOL de narices.
El corazón, recuperándose de un bypass, lo someto a presiones extremas. La cirugía avanza que es una barbaridad!
Aïllament
D' un país aïllat, els ports tancats per si venen de l'est, amb llevant i gust de sal, els ponts ensorrats, per si volen creuar el riu, i al Nord, del fred, ni en senten a parlar. La muntanya vilgila, botxí de gel.
Arraulit, entre aquestes quatre parets, em pregunto com he arribat aquí. La llum de la porta m' enpeny encara més contra les parets, i suo i només vull oblidar.
Per trencar el cercle, una mica de gimnàsia sueca. m' en recordo de primaria. Braços amunt, cames tancades, un salt, braços en creu, cames obertes, un salt... Un bon principi. Cada día una miqueta més. Demà quatre flexions i quatre abdominals. La conquesta del cervell per l' endorfina esportiva.
Si pogués deixar de veure'm tant ridícul, deixar d' imaginar-me amb el mallot fucsia de la Nasarre... Quin mal que va fer per la imàtge de l' esport, pobra noia. Mallot fucsia, calentadors blaus, i el nas empolvat.
Arraulit, entre aquestes quatre parets, em pregunto com he arribat aquí. La llum de la porta m' enpeny encara més contra les parets, i suo i només vull oblidar.
Si pogués deixar de veure'm tant ridícul, deixar d' imaginar-me amb el mallot fucsia de la Nasarre... Quin mal que va fer per la imàtge de l' esport, pobra noia. Mallot fucsia, calentadors blaus, i el nas empolvat.
Bloqueig
El bloqueig, carent de sentit,, m' està martiritzant. Bloc, bloc, bloc... queig. Semblo una puta gallina. I no es el cas. O almenys no ho era. He de sortir d' aquest espiral de desig-represió.
Quin coi de record em persegueix? Ara tinc molt clar que el que vull no soc capaç d' agafar-ho. I només hauria d' estirar la ma. I em quedo paralitzat, incapaç de moure'm, amb una tempesta interior que m' està trencant. Intento no pensar. Buidar-me del tot. I buit i tot, l' angoixa segueix, corrosiva, incisiva, congelant-me les mans.
Potser necessito una mica més de temps. I no en tinc! Sento que s' acaba.
No estic depresiu. No estic recreant un passat traumàtic. No, no ... no. No vull pensar-hi més.
Quin coi de record em persegueix? Ara tinc molt clar que el que vull no soc capaç d' agafar-ho. I només hauria d' estirar la ma. I em quedo paralitzat, incapaç de moure'm, amb una tempesta interior que m' està trencant. Intento no pensar. Buidar-me del tot. I buit i tot, l' angoixa segueix, corrosiva, incisiva, congelant-me les mans.
Potser necessito una mica més de temps. I no en tinc! Sento que s' acaba.
No estic depresiu. No estic recreant un passat traumàtic. No, no ... no. No vull pensar-hi més.
Barcelona - Sitges - Barcelona
Another day. Tren. Li agafo el gustet. El tren i la nena, associació d'idees, i ara ja em comença a agradar. Platja, potser gelat, ja es aquí. [a]Deu!
I ja he tornat. Pim pam. 4 hores insuperables. Sembla que puc veure com creix minut a minut. I miro de ensenyar-li un munt de coses. Amb calma, tenint en compte que te molts anys per apendre-ho.
Avui li ha tocat el torn a "treure's sol les castanyes del foc". Un conte, la Blancaneus, amb el final cambiat (quan el caçador avisa la Blancaneus que la bruixa preten llençar-la en un container de brossa - Sang i fetxe encara no - la B. s' emprenya com una mona, s' en torna al castell, i li clava un mastegot a la bruixa, a més de deixar-la castigada sense postres ni gelats durant una setmana...) Una aventura, al parque, si et vols enfilar a les cordes endavant, però tu sola - es que soc petita - Pots fer-ho, només ho has de voler molt. - Puc? - SI! I he patit, que quasi no arriba, però li he anat dient poc a poc on havia d' agafar-se, on havia de posar cada peu... La tercera vegada ho ha fet sola. La cinquena pujava con una mona, amb un somriure de superioritat bestial. Diumenge que ve, o la ensenyo a patinar o la porto a escalar en un rocódrom. Aquesta no s' acollonirà per rés mai.
I ja he tornat. Pim pam. 4 hores insuperables. Sembla que puc veure com creix minut a minut. I miro de ensenyar-li un munt de coses. Amb calma, tenint en compte que te molts anys per apendre-ho.
Avui li ha tocat el torn a "treure's sol les castanyes del foc". Un conte, la Blancaneus, amb el final cambiat (quan el caçador avisa la Blancaneus que la bruixa preten llençar-la en un container de brossa - Sang i fetxe encara no - la B. s' emprenya com una mona, s' en torna al castell, i li clava un mastegot a la bruixa, a més de deixar-la castigada sense postres ni gelats durant una setmana...) Una aventura, al parque, si et vols enfilar a les cordes endavant, però tu sola - es que soc petita - Pots fer-ho, només ho has de voler molt. - Puc? - SI! I he patit, que quasi no arriba, però li he anat dient poc a poc on havia d' agafar-se, on havia de posar cada peu... La tercera vegada ho ha fet sola. La cinquena pujava con una mona, amb un somriure de superioritat bestial. Diumenge que ve, o la ensenyo a patinar o la porto a escalar en un rocódrom. Aquesta no s' acollonirà per rés mai.
Telf
Em tele-fonc. I fós, m' escampo. I suro, oli en aigua, fins que la temperatura dels pensaments esdevé fosforescent i sublim m' evaporo.
El tele-fong, eucariótic, ha considerat el meu estat com a mostra exemplar de materia morta, i preten colonitzar-me els sentiments. Ha escollit un mal moment. Stromboli emocional, entro en erupció descontrolada.
Discrepo
No accepto més interpretacions ni suposicions que no estiguin refrendades amb probes sòlides...
va dir l'home de la cabra.
La cabra és, sense cap mena de dubte, propietat de qui la porta, i el dret a discutir-ho està extingit per els molts i variats errors de judici que en els últims temps s'han produït en aquesta vall...
I si us en queda cap dubte, no serà per la por o la complança que em podreu esberlar. No hi a res a amagar, podeu mirar, podeu tocar, sense trampa ni cartró!
La bossa de gent que s'agrupava al voltant de la cabra restaren en silènci. Silènci agressiu, del que pica al ventre i escanya els pulmons.
I doncs?
Quasi en negr[a]
Quasi en negr[a], espero la son. En negr[a] fosc[a], trencad[a] per una brasa. Espero la son, i penso, i els pensaments són fils prims, tenues línies de plata líquida que s'escampen al meu voltant dibuixant arabescos, dracs i senefes massa complicades per a seguir+les amb els ulls.
M'engarfio a l'extrem punxegut d'un d'aquests fils, i fent-me mimúscul com el cap d'una agulla de marcar, em deixo portar per l'espai que m'envolta en trajectories de capritxos atzar.
Ajum ajum.
Tinc tós. Encostipat, o al.lergia, ves a saber...
O el tabac, que és dolent-dolent, però anem per passos.
Tinc tós. És molesta. No ataca gaire sovint, però quan ho fa m' incomoda. De vegades, enmig d' una conversa telefónica superimportant. De vegades, enmig d'una reunió amb clients estirats i taules de cirerer.
Ajum ajum ajum, dic, i de sobte soc el centre d' atenció. Poso la ma tancada en forma de puny, com si fós un tubo on guardar els microbis que segur estàn sortint, tot tapant la boca, en un gest educat i socialment recomanable.
Microbis. Pobrets. Si estic encostipat, no duraran gaire. No tinc temps, jo. Soc un home ocupat, jo. I per imposicións del guió, prenc tota una sèrie de mesures farmacéutiques, i perpetro un genocidi bacterià.
O el tabac, que és dolent-dolent, però anem per passos.
Tinc tós. És molesta. No ataca gaire sovint, però quan ho fa m' incomoda. De vegades, enmig d' una conversa telefónica superimportant. De vegades, enmig d'una reunió amb clients estirats i taules de cirerer.
Ajum ajum ajum, dic, i de sobte soc el centre d' atenció. Poso la ma tancada en forma de puny, com si fós un tubo on guardar els microbis que segur estàn sortint, tot tapant la boca, en un gest educat i socialment recomanable.
Microbis. Pobrets. Si estic encostipat, no duraran gaire. No tinc temps, jo. Soc un home ocupat, jo. I per imposicións del guió, prenc tota una sèrie de mesures farmacéutiques, i perpetro un genocidi bacterià.
sistema límbic
Chungo. La desnaturalització de les proteines. Es veu que en tinc un munt, associades a les neurones, i no se perqué, es veu que són necessaries -imprescindibles -.
Per sort, hi ha la veueta. La mateixa del Magnum, però meva. Una veueta insidiosa, que de tant en tant m' escup a l' ull i fent-se un fart de riure, em dona sortida als neurotransmisors en forma de microdosis de realitat.
De vegades arriba quasi tard. Prou a temps per a salvar la fregida de cervell, però no prou com per a reaccionar a l' entorn de manera satisfactoria. Aleshores, faig un recompte de danys, inverteixo la polaritat dels potencials i m' endinso en una nova rutina, disenyada per a la ocasió, que em permeti equilibrar un altre cop la química amb el voltatge.
Restart, intentat que l' actualització del software ajudi a millorar el sistema.
Quan faig tard no corro.
Faig tard. Son 3/4 de 9 i encara estic pel carrer, caminant, amb el mòbil entre les mans i escribint. Faig tard, però tampoc em preocupa massa. Tinc feina, molta, i per primera vegada amb molt de temps em torna a venir de gust.
Hi ha alguna cosa melancòl.lica, lànguida, en això de caminar i escriure, lent, mentre tothom sem creua amb presses. Ho disfruto. Possiblement sigui tot el temps meu, meu de veritat, del que disposo. I el puc allargar una mica més.
Faig tard. Encara en penso fer més.
Nau industrial
Una nau buida es com un inici. No puc evitar imagirnar-me com l'ompliria. Amb una taula enorme, una cadira giratoria, un parell d'ordinadors i moltes moltes pantalles. I un sofa. Sofa llit. Una dutxa, un chester, i potser una taula de billar. Res més. Si es prou gran, es veuria buit. Mola. M'agrada. Un espai buit es un cervell a punt per a iniciar un nou procés.
brother in arms
Tren. Via. Marcat, si, en dues linies eternes que es fonen a l'infinit. I un cop a dins, al vagó, torno a respirar les realitats paraleles de cents d'acrituds, rostres impenetrables de somriures inexistents.
Que hem fet, raça innoble, per mereixer tanta tristor embutida en una caixa amb rodes? Desconec la causa, ignoro els origens, però veig l'efecte.
Si em poses a cantar? Si, en veu alta tararejés la canço, prou forta per a que em sentíssiu vosaltres, els del fons, els que mireu de reüll, fent veure antenció cap a la negror d'una finestra que mostra les enrranyes d'un tunel?
Atenció. Veig un somriure. M'acostaré a preguntar, germans d'humor, quina és la força del seu ànim. Potser serà com la meva. L'estic viu i fa sol. I potser descobreixi darrera un somriure un germà d'armes.
Entre dos, cantar sempre és més ballador.
Que hem fet, raça innoble, per mereixer tanta tristor embutida en una caixa amb rodes? Desconec la causa, ignoro els origens, però veig l'efecte.
Si em poses a cantar? Si, en veu alta tararejés la canço, prou forta per a que em sentíssiu vosaltres, els del fons, els que mireu de reüll, fent veure antenció cap a la negror d'una finestra que mostra les enrranyes d'un tunel?
Atenció. Veig un somriure. M'acostaré a preguntar, germans d'humor, quina és la força del seu ànim. Potser serà com la meva. L'estic viu i fa sol. I potser descobreixi darrera un somriure un germà d'armes.
Entre dos, cantar sempre és més ballador.
Published with Blogger-droid v1.6.7
life in Japan?
Desde Japó, que em visites, deixat anar, deixat suar, i si et queden prous watts hauríes d' encendre el fluorescent.
A cincuanta centimetres sobre el mon, i no es tant lluny, no, per a saltar.
No ho veus? tots saltem! Saltem, saltem, saltem...
sobre una goma elàstica de safrà, per al que li agrada
i et torces el turmell.
Desde Japó em visites però no hi ets. Només una ombra, un punt estadístic, minuts d'atenció per al teu turmell. Com si no hi fossis. El turmell, font d' inspiració de mil cantadors, font de consum de espectants i aburrits ociomaníacs.
breaking the wall
Aïllat per les tantes veus que m' envolten.
Jua.
La metamorfósi et porta a terrenys insospitats, inhospits, terra volcànica sota els peus, i sofre i sutge a les narius.
Jua Jua.
Aparteu les criatures, que el cavall és de cartró, i no es cansa ni te POOOR!
S'ha aclarat la boira, reina i senyora del meus ulls; com en una operació salvatge de cataràtes, a cop d' estilet, gavinet de cuina mal esmolat, veig el que veig, veig com queda... i queda molt més del que em pensava.
Jua Jua Jua.
No soc un bon consell. No soc una bona bossa de viatge. L' equilibri no és el meu fort. Això sí. No em torno a aburrir. Porto un altre cop l' acció a la punta dels dits. La estabilitat és per quan dormo.
Tinc el dó de la inoportunitat. La creo, la mastego, i l' engullo.
I dont need no drugs to calm me.
El Mag
El Mag fa màgia. De debó. Et diu unes paraules a cau d' orella, amb la veu rogallosa i xiulant, patinant les eses, i fa màgia. Quin és el secret? Qué te d' especial aquest home tant corrent, vulgar, de gavardina fosca i rostre anònim?
Durant anys vaig seguir caminant per aquells paissatges tant coneguts. El mateix pas, les mateixes sabates, sense adonar-men, sense ser-ne massa conscient. Però tampoc soc imbècil! Es clar que ho sabía! Només que... potser tot era tant inmutable, tant predefinit, que no veia ni la necessitat ni tenia el desig prou fort de canviar-ho. Inercia. Feia molts anys que m' havia posat en moviment, i la inèrcia em guiava, sense aturador, sense cap raó per a desdir-me d' un camí planer i còmode, asfalt engomat sota la sola.
I et dius a tu mateix. Dius: Demà canvio la direcció. Demà, quan arribi a aquell abre tant extrany, senyal inequivoc dels Déus d' una fisura en el destí, giro a la dreta i començo a correr. Però en apropar-te a l' abre, et perds en la observació més atenta del senyal, t' adones de que només és una branca que algú ha doblegat, i passes de llarg, seguint recte, sempre recte, sempre en cercles.
De vegades hi han sotracs. És un bon moment per a donar la volta! T`assegures a tu mateix. Ara sí! Acompanya els canvis! Però dubtes, i mentre dubtes s' acaben els sotracs, i fa mandra.
I de sobte em vaig trobar el Mag. Em va fer parar, i em va dir unes paraules a cau d' orella, amb la veu rogallosa i xiulant, patinant les eses. El secret del Mag. Son les paraules. La verbalització del que vols. Fins que no ho dius, no és fa realitat. Fes la proba. I faig la proba. Amb un detall petit i insignificant. Estic content. Ho dic. Un, dos, mil cops. El Mag fa estona que ha desaparegut, darrera d' una altra orella a quí revelar el seu secret. Em quedo pensant d' on deu haver sortit mentre segueixo dient en veu alta, a tothom qui em vol escoltar. Estic content. I tot i que ho dic sense gaire convenciment, com un mantra tibetà en una roda d' oracions, quan trobo el següent arbre amb formes extranyes, noto una diferència. Ara estic content!
Probo amb una cosa més arriscada? Lent però inexorablement, estic girant.
Durant anys vaig seguir caminant per aquells paissatges tant coneguts. El mateix pas, les mateixes sabates, sense adonar-men, sense ser-ne massa conscient. Però tampoc soc imbècil! Es clar que ho sabía! Només que... potser tot era tant inmutable, tant predefinit, que no veia ni la necessitat ni tenia el desig prou fort de canviar-ho. Inercia. Feia molts anys que m' havia posat en moviment, i la inèrcia em guiava, sense aturador, sense cap raó per a desdir-me d' un camí planer i còmode, asfalt engomat sota la sola.
I et dius a tu mateix. Dius: Demà canvio la direcció. Demà, quan arribi a aquell abre tant extrany, senyal inequivoc dels Déus d' una fisura en el destí, giro a la dreta i començo a correr. Però en apropar-te a l' abre, et perds en la observació més atenta del senyal, t' adones de que només és una branca que algú ha doblegat, i passes de llarg, seguint recte, sempre recte, sempre en cercles.
De vegades hi han sotracs. És un bon moment per a donar la volta! T`assegures a tu mateix. Ara sí! Acompanya els canvis! Però dubtes, i mentre dubtes s' acaben els sotracs, i fa mandra.
I de sobte em vaig trobar el Mag. Em va fer parar, i em va dir unes paraules a cau d' orella, amb la veu rogallosa i xiulant, patinant les eses. El secret del Mag. Son les paraules. La verbalització del que vols. Fins que no ho dius, no és fa realitat. Fes la proba. I faig la proba. Amb un detall petit i insignificant. Estic content. Ho dic. Un, dos, mil cops. El Mag fa estona que ha desaparegut, darrera d' una altra orella a quí revelar el seu secret. Em quedo pensant d' on deu haver sortit mentre segueixo dient en veu alta, a tothom qui em vol escoltar. Estic content. I tot i que ho dic sense gaire convenciment, com un mantra tibetà en una roda d' oracions, quan trobo el següent arbre amb formes extranyes, noto una diferència. Ara estic content!
Probo amb una cosa més arriscada? Lent però inexorablement, estic girant.
fer el gos
El més xungo de ser autónom és quan t' agafa el dia Gos. Normalment coincideix en que tens dos o tres dies per a entregar alguna cosa, per la que en condicions normals en necessites cinc o sis. Saps que posan-te les piles, amb una apretada forta d' esfinters, pots aconseguir-ho. I et prepares, et concentres, et motives, t' asseus... I no hi ha punyetera manera de concentrar-te. El cervell està disolut com ell sol, i no para de trobar excuses per a no fotre brot. Contestar un mail, ara tinc pipí, aquesta música no em va bé, em quedo sense tabac, plou massa fort...
Avui no em puc resignar. Necessito cambiar habits i marcar-me una rutina una mica més estricta, suposo. Definitivament no m'ho puc permetre. Però que bé que s'està fent el gos!
I tinc excusa! He dormit malament.
Dissabte Concert
Dissabte va ser un dia llaaaaaaaarg. Sufrí mucho. Que si et trobo a faltar, que si quan no hi ets no ric igual... Monólegs dolents de teatre aficionat - dels dolents, quer també n'hi ha de bons- . Gracies al meu sentit comú que en el úlim moment va estar a l' alçada de les circumstàncies i no va pitjar el botó [PUBLICA EL MISSATGE]. Un pastel. Iihhhh.
El meu recent amic (recuperat de fa poques setmanes, que s' havia prés uns anys sabàtics), l'Edu més cínic i corrossiu va trigar a venir al rescat. Jo prou que el trucava, i demanava per ell a tots els bars de borratxos calaveres que conec... Però se l' havia tragat la terra! De fet no va venir. El vaig trobar. A Girona!
Com que estava destrossat, i la melancolía em regalimava per les orelles, com un blandiblup verd fosforescent de una pel.lícula de Zombies made in Ed Wood, vaig recorrer, portat per l' angoixa, a l'únic àngel salvador disponible (i amb carnet vitalíci de - NO EM DONGUÍS EL CONYÀS -), la meva estimada igermana Cris. I com qui no vol la cosa em va convidar (pagant jo;-) a sopar amb unes amigues seves i a un concert - rotllo intimíssima acústica - en un romàntic i romànic garito al barri jueu de Girona.
No és el plà que jo hagués escollit, però no em quedava alternativa, asín que pillo el cotxe, i autopista xopa, no hi veig tres en un burro que el limpia està fet pols, cap a Girona, la bella lànguida!!!!
Oh yeah. La amiga, preciosa, bióloga, botiguera i enamorada de una botiga de infusions... Una réplica exacta del tipus de dona que em fa perdre l' oremus. El sopar, un shauauarma d' estos, bueno, bonito y barato. I jo, ambient, conversa, i somriures lànguids, cada cop més lluny de la llum. La segona amiga, pelín pedante (i qui soc jo per a suggerir un judici d' aquest tipus) però molt gironina. Simpaticota. Ah, si. Totes dues amb el tipic nas Gironi. Enorme, desproporcionat, i amb una corba tancada que fa pensar en Esthers, Raquels, Talmuds i Auswitch. Però a mi, els nassos grans, sempre m'han semblat atractius ( i això és rigurosament cert.)
Bé, una mica d' estimul femení mai va malament. Sorprenentment, però, jo no tenia conversa! Cero! Que coi em passa? No entro! Algun comentari graciós? Alguna anada de la olla? Rés de rés. I la meva encantadora germana, igual. Normalment ella fa algun esforç en aquests cassos, passant-me alguna pilota per a que pugui entrar en ambient. Però aquesta vegada estava esmaperduda. Amb la mirada vidriosa i un somriure profident, enganxat amb pinces de estendre la roba. Ns vam passar potser hora i mitja escoltant les virtuts de les platjes de Alacant (oh, que maco deu ser...), els dos Fortunys amb cara de poker i somriure forçat.
Però jo seguía en mis trece. O catorce. La marea negra del meu cor menaçava amb trencar dics i estendres pel rostre en forma de tio depresiu que tanca els ulls en un concert cantautóric. I de esta guisa vam entrar en el local.
Cerveses, Ví, una aigua. Endevines qui era el de l' aigua? Gent que no coneixes, hola que tals, dos petons, s' havien reunit tots els amics de la cantautora, una rosseta princesa segismunda, amb accent GiRoNi absolut, i un toc de hippi de recent fornada. Cabells arrissats, que pel matí devien estar recollits en dues cues, però que la pluja i el vent havien convertit en dos palmeres de copa baixa arrasades per sunami . Mai havia vist dos cues més tristes. M' explico. Fes una cua a un cabell llarg, rissat, i lleugerament encrespat. Després, amb la cua feta, baixa la goma fins que la cua ja no es cua si no una especie de butifarró estrenyit pel mig. Ho hauria de dibuixar. Momento.
That is. Guitarra, altaveus, micro i tamboret. I comença. Barreja de Marina Rosell, Rosa León i Jaume de l' Esplai. Tothom amb cara d' embadalit i tararejant. El rictus de la meva germana esdevenia ara una careta de ciment. I aleshores Va Apareixer.
Per fí. Por Fin. Enmig d' una canço Sefardí (quina mania els tinc, pobres jueus. Lànguids o assasins. Serà per Palestina o pel llibre de la doctora Cole?)
Perfí per fí per fí. L' havia trobat. Era allà. Magnific somriure, ulls brillants com dos espurnes infernals, movent el cap en un ritme que no tenia res a veure amb el que s' escoltava. Pels moviments, Rock&Roll is not pollution. Fantàstic i entusiasmat li vaig donar la benvinguda. Hello my Friend. Vuelvo a ser Uno. Que coi fas per Girona? Que coi hi fas tu?...
Amb el meu jo complert, recuperada la mala llet, el sentit de l' humor àcid, i el puntet de crueltat extrema que tantes bones estones m'ha fet passar, estava preparat. Escoltem aquest concert de frikis melancólics com es mereixen.
I mentre la noia desgranava (amb una veu potentíssima, això si) una docíssima canço de sirenes, dofins i calamars, servidor, amb AC/DC al cap, percusió sobre el tamboret de davant, i movent les espatlles ritmicament, fent saltets.
De tant en tant, entre la veu dels incondicionals que corejaven les cançons amb entusiasme i devoció, sentía a la amiga numero 1 dient-li a la meva germana t'agrada oi. La resposta em feia pixar de riure. - Te molt bona veu. Aixó que vaig començar a saltar una mica més, provocant-li a la sister carapiedra un moviment oscilant i una mirada d' odi para edu ja,
I quan una espontania va acompanyar una canço, Blanca Fama, amb moviments contorsionistics, emulació dansa del ventre? InCreIble!!!! Rimant Univers amb aquest vers, cel blau amb candau, i (ho juro, aquesta es de veritat) Petita amb Bonica!!!!Aaarghhhh!
Lúltima canço. I no havia aconseguit fer riure ni una vegada a la meva companya d' ADN. Però oh Sorpresa sorpresa. Entre els assistents, amics tots de la pobra noia excepte uns turistes anglesos que no sabien on s' havien ficat i estaven flipant colors, la Cris i jo, hi havien (es clar) altres músic acústics. Paréntesi. Que coi vol dir músic acústic? Que sacusta molt? (chist dolent, ho se, però no m'he pogut reprimir) Tanco paréntesi.
Oh Goig del cel. Oh dolça i afortunada nit. En Jaume Ulleres de Pasta, en Do Sol Ré, acords triunfants on n'hi hagin, ens va regalar amb un Temazo sobre bits i flors-escents. La Cris no s' aguantava. Els ulls fora de les órbites, la cara vermella i crispada i la ma sobre la boca, fent tot de saltironets la mar de graciosos. I jo Burxant. Com mola eh? Aquest si que mola! I ballant sobre el tamboret. I la penya tu! Que fort! Fent palmes! Animant al pobre desgraciat a seguir fent el ridícul! Finito? Encara no.
Seguent espontani. Jaume Jaime (era el jaume de veritat) Todo eso es mas importante. L' estribillo: Todoesoes masiiiimportante, Todoesoes masiiiimportante, Todoesoes masiiiimportante...
I aquí no vaig poder més. Em vaig descollonar de riure, caient del tamboret, la meva germana rient com si tingués hipo, Creia que ens farien fora a patades. Però ni por estas. Em van ajudar a aixecar (jo encara rient, risa imparable, Todoesoes masiiiimportanteTodoesoes masiiiimportante seguia sonant) i la gent es girava dissimuladament, i em somreia, Todoesoes masiiiimportanteeeeeeee, però no amb complicitat, no. Em somreien amb aquell somriure extrany del lànguids, hippies, popis romàntics i esplaieros de quan no entenen el que esta passant,Todoesoes masiiiimportanteTodoesoes masiiiimportante, i creuen que t'han d' ajudar per si estàs tenint una crisi d' ansietat o quelcom semblant...
Todoesoes masiiiimportante.
La última espontànea, pobreta, novia del dels neons florescents, amb veu de mecano, va cantar algo que ja no recordo. Només recordo els acords. Do Sol RE. Es clar...
L' últim clau au taüt. Amiga numero 1 (la 2, veient-me la cara no es va atrevir) Us ha agradat? Es bona eh? Te unes cançons...
A coro. Dos Fortunys, com un de sol. Te molt bona Veu!
El meu recent amic (recuperat de fa poques setmanes, que s' havia prés uns anys sabàtics), l'Edu més cínic i corrossiu va trigar a venir al rescat. Jo prou que el trucava, i demanava per ell a tots els bars de borratxos calaveres que conec... Però se l' havia tragat la terra! De fet no va venir. El vaig trobar. A Girona!
Com que estava destrossat, i la melancolía em regalimava per les orelles, com un blandiblup verd fosforescent de una pel.lícula de Zombies made in Ed Wood, vaig recorrer, portat per l' angoixa, a l'únic àngel salvador disponible (i amb carnet vitalíci de - NO EM DONGUÍS EL CONYÀS -), la meva estimada igermana Cris. I com qui no vol la cosa em va convidar (pagant jo;-) a sopar amb unes amigues seves i a un concert - rotllo intimíssima acústica - en un romàntic i romànic garito al barri jueu de Girona.
No és el plà que jo hagués escollit, però no em quedava alternativa, asín que pillo el cotxe, i autopista xopa, no hi veig tres en un burro que el limpia està fet pols, cap a Girona, la bella lànguida!!!!
Oh yeah. La amiga, preciosa, bióloga, botiguera i enamorada de una botiga de infusions... Una réplica exacta del tipus de dona que em fa perdre l' oremus. El sopar, un shauauarma d' estos, bueno, bonito y barato. I jo, ambient, conversa, i somriures lànguids, cada cop més lluny de la llum. La segona amiga, pelín pedante (i qui soc jo per a suggerir un judici d' aquest tipus) però molt gironina. Simpaticota. Ah, si. Totes dues amb el tipic nas Gironi. Enorme, desproporcionat, i amb una corba tancada que fa pensar en Esthers, Raquels, Talmuds i Auswitch. Però a mi, els nassos grans, sempre m'han semblat atractius ( i això és rigurosament cert.)
Bé, una mica d' estimul femení mai va malament. Sorprenentment, però, jo no tenia conversa! Cero! Que coi em passa? No entro! Algun comentari graciós? Alguna anada de la olla? Rés de rés. I la meva encantadora germana, igual. Normalment ella fa algun esforç en aquests cassos, passant-me alguna pilota per a que pugui entrar en ambient. Però aquesta vegada estava esmaperduda. Amb la mirada vidriosa i un somriure profident, enganxat amb pinces de estendre la roba. Ns vam passar potser hora i mitja escoltant les virtuts de les platjes de Alacant (oh, que maco deu ser...), els dos Fortunys amb cara de poker i somriure forçat.
Però jo seguía en mis trece. O catorce. La marea negra del meu cor menaçava amb trencar dics i estendres pel rostre en forma de tio depresiu que tanca els ulls en un concert cantautóric. I de esta guisa vam entrar en el local.
Cerveses, Ví, una aigua. Endevines qui era el de l' aigua? Gent que no coneixes, hola que tals, dos petons, s' havien reunit tots els amics de la cantautora, una rosseta princesa segismunda, amb accent GiRoNi absolut, i un toc de hippi de recent fornada. Cabells arrissats, que pel matí devien estar recollits en dues cues, però que la pluja i el vent havien convertit en dos palmeres de copa baixa arrasades per sunami . Mai havia vist dos cues més tristes. M' explico. Fes una cua a un cabell llarg, rissat, i lleugerament encrespat. Després, amb la cua feta, baixa la goma fins que la cua ja no es cua si no una especie de butifarró estrenyit pel mig. Ho hauria de dibuixar. Momento.
That is. Guitarra, altaveus, micro i tamboret. I comença. Barreja de Marina Rosell, Rosa León i Jaume de l' Esplai. Tothom amb cara d' embadalit i tararejant. El rictus de la meva germana esdevenia ara una careta de ciment. I aleshores Va Apareixer.
Per fí. Por Fin. Enmig d' una canço Sefardí (quina mania els tinc, pobres jueus. Lànguids o assasins. Serà per Palestina o pel llibre de la doctora Cole?)
Perfí per fí per fí. L' havia trobat. Era allà. Magnific somriure, ulls brillants com dos espurnes infernals, movent el cap en un ritme que no tenia res a veure amb el que s' escoltava. Pels moviments, Rock&Roll is not pollution. Fantàstic i entusiasmat li vaig donar la benvinguda. Hello my Friend. Vuelvo a ser Uno. Que coi fas per Girona? Que coi hi fas tu?...
Amb el meu jo complert, recuperada la mala llet, el sentit de l' humor àcid, i el puntet de crueltat extrema que tantes bones estones m'ha fet passar, estava preparat. Escoltem aquest concert de frikis melancólics com es mereixen.
I mentre la noia desgranava (amb una veu potentíssima, això si) una docíssima canço de sirenes, dofins i calamars, servidor, amb AC/DC al cap, percusió sobre el tamboret de davant, i movent les espatlles ritmicament, fent saltets.
De tant en tant, entre la veu dels incondicionals que corejaven les cançons amb entusiasme i devoció, sentía a la amiga numero 1 dient-li a la meva germana t'agrada oi. La resposta em feia pixar de riure. - Te molt bona veu. Aixó que vaig començar a saltar una mica més, provocant-li a la sister carapiedra un moviment oscilant i una mirada d' odi para edu ja,
I quan una espontania va acompanyar una canço, Blanca Fama, amb moviments contorsionistics, emulació dansa del ventre? InCreIble!!!! Rimant Univers amb aquest vers, cel blau amb candau, i (ho juro, aquesta es de veritat) Petita amb Bonica!!!!Aaarghhhh!
Lúltima canço. I no havia aconseguit fer riure ni una vegada a la meva companya d' ADN. Però oh Sorpresa sorpresa. Entre els assistents, amics tots de la pobra noia excepte uns turistes anglesos que no sabien on s' havien ficat i estaven flipant colors, la Cris i jo, hi havien (es clar) altres músic acústics. Paréntesi. Que coi vol dir músic acústic? Que sacusta molt? (chist dolent, ho se, però no m'he pogut reprimir) Tanco paréntesi.
Oh Goig del cel. Oh dolça i afortunada nit. En Jaume Ulleres de Pasta, en Do Sol Ré, acords triunfants on n'hi hagin, ens va regalar amb un Temazo sobre bits i flors-escents. La Cris no s' aguantava. Els ulls fora de les órbites, la cara vermella i crispada i la ma sobre la boca, fent tot de saltironets la mar de graciosos. I jo Burxant. Com mola eh? Aquest si que mola! I ballant sobre el tamboret. I la penya tu! Que fort! Fent palmes! Animant al pobre desgraciat a seguir fent el ridícul! Finito? Encara no.
Seguent espontani. Jaume Jaime (era el jaume de veritat) Todo eso es mas importante. L' estribillo: Todoesoes masiiiimportante, Todoesoes masiiiimportante, Todoesoes masiiiimportante...
I aquí no vaig poder més. Em vaig descollonar de riure, caient del tamboret, la meva germana rient com si tingués hipo, Creia que ens farien fora a patades. Però ni por estas. Em van ajudar a aixecar (jo encara rient, risa imparable, Todoesoes masiiiimportanteTodoesoes masiiiimportante seguia sonant) i la gent es girava dissimuladament, i em somreia, Todoesoes masiiiimportanteeeeeeee, però no amb complicitat, no. Em somreien amb aquell somriure extrany del lànguids, hippies, popis romàntics i esplaieros de quan no entenen el que esta passant,Todoesoes masiiiimportanteTodoesoes masiiiimportante, i creuen que t'han d' ajudar per si estàs tenint una crisi d' ansietat o quelcom semblant...
Todoesoes masiiiimportante.
La última espontànea, pobreta, novia del dels neons florescents, amb veu de mecano, va cantar algo que ja no recordo. Només recordo els acords. Do Sol RE. Es clar...
L' últim clau au taüt. Amiga numero 1 (la 2, veient-me la cara no es va atrevir) Us ha agradat? Es bona eh? Te unes cançons...
A coro. Dos Fortunys, com un de sol. Te molt bona Veu!
Life in Weekend
Catarsi via intravenosa. La gravetat momentaneament anulada per un gest despreocupat. Com un peix boquejant aire, sacsejant la cua sobre la taula de la cuina, espasmes musculars a intervals de poc segons.
Inspira, Expira, i segueix el ritme dels múscles cerebrals que et traeixen. Fins que què fines, les puntes de coixí, bolillos en diuen, s'han entortolligat fent una bola de pèl de gat. Gelea de petróli, aplicada en esprai per les orelles, i la excrecció divina en forma de triple salt mortal.
No soc un gat. Definitivament pertanyo al genere caní. Si de cas, quan la mala hostia amb el mon en general m' embafa, tinc tendència a queixalar. Però hi ha un bon entrenament social embolcallant l' instint. Se quan m'he d' aturar, tot i que de vegades la inércia no em deixi frenar abans de la enorme senyal de STOP que porto tatuada al front.
I el triple salt mortal. No m' acaba de sortir bé, però almenys ja no destrosso les rajoles amb el cap. Tota una proesa.
Seguim. El weeky no s' ha acabat encara, i promet molt més que el que em deixa aquest dissabte plujós. Com a mínim segueixo respirant; l'ofec s' ha esvait i crec que, poc a poc, torno a ser jo.
KRISI
Va caure la lentilla a la pica. L' aigua arremolinada la va acollir i començà a voltar-la, efecte coriolis
Segimunda (canço infantil)
La princesa Segismunda
es banyava en el mar.
(chorus)
es banyava en el mar.
(chorus)
La princesa Segismunda
es banyava en el mar.
I un peixeeet que la mirava
poc a pooooc se li acostava
Ai pexet, ai peixet
No em mosseguis el cu-let!
Que li fa tanta gràcia de tot el que son culs, caques i similars?
Es absolutament hilarant veure com riu mig histérica amb el cu-let!
vion (A)
Al Prat, els avions passen pel damunt del cap. Quasi veus els empastes de les aSsafates. I molt a prop de la pista daterratge hi ha el cemintiri.
Nom fan por. Mencanta volar. I ja he viscut una experiencia "vamos a morir todos" i estadisticament, no men toca cap fins daqui .... un munt.
Yes. La companyia del "vamos a morir". Destino Brasil. Oh riogrande. Ou natal playa. Les brasilenyes del nord... com a matusiñus. Les guapes han pirat al sud.
Nom fan por. Mencanta volar. I ja he viscut una experiencia "vamos a morir todos" i estadisticament, no men toca cap fins daqui .... un munt.
Yes. La companyia del "vamos a morir". Destino Brasil. Oh riogrande. Ou natal playa. Les brasilenyes del nord... com a matusiñus. Les guapes han pirat al sud.
Published with Blogger-droid v1.6.7
delta
El delta es plà. Absolutament plà. I el cervell, de tanta horitzontal, t' agafa una linea semblant, i s' aplana. Et perds, però no gaire. És plà, i al fons sempre hi han, lluny molt lluny, unes muntanyes que, com la polar, assenyalen fixes cap a aigues més càlides.
La polar no. Per algo es diu Polar. Pel fred. Però queda bé. I si dic la Creu del Sud, uns pensareu que soc un pedant i els altres que pero que diu aquest imbècil, si la Creu del Sud està a l' altre emisferi!
Total. Que és plà. Imagineu hores i hores sense veure rés més que l' horitzó. Sense gent (dissabte, diumenge és com pegar-li una patada a un formiguer) , sense cotxes (algún tractor, algun Land Rover), és el més semblant que hi ha a estar a quatre o cinc milles de la costa en un día de mar plana.
Et pots moure. Sense límits aparents. I encara que t' acabes quedant quiet, la sensació és de que podríes anar a qualsevol lloc, fer qualsevol cosa. I aquesta sensació et va penetrant a la pell, fins que tots els pensaments s' esborren i només queda el plà, i el temps sembla aturat.
Però no. No s' ha aturat. La teva partener, que vol un conte, que te gana, i que diu que s' aburreix... et reclama.
Regreso al futuro. Busquem un bar de plats combinats o tirem la casa per la finestra i fem un arrosset a la casa de fusta? La resposta es clara. Santa inocencia. Vull Patates Fregides. A tant curta edat, les dones ja saben fer sonar les paraules amb la majúscula posada.
moment kitkat
M'hi veig. Diu que hi han més de cinquanta cales a menys de 10 milles d' aquí. L'aigua és freda tot l' any, hi ha una corrent que gela el Cab de Creus.
Lamentablement, la il.lusió d' estar sol només és manté si mirés cap a mar. Si em dono la volta, cents de turistes despistats miren atónits el "Sol de España" i caminen esmaperduts, jurant que això no va ser el que els van dir a la agència de viatges. I la regiduria de turísme s' afanya a muntar els altaveus que donaràn el toc musical a una rua carnestoliana - segurament passada per aigua - .
Perqué les probes de sò s' han de fer amb la música més cutre del mon mundial? Preferiría sentir només les esquitxades de les onades, però si tinc que tenir banda sonora, podríen sensibilitzar-se amb el paisatge i punxar alguna cosa una mica menys festivalera (ara està sonant una eurovisión de fa tres o quatre anys).
Massa melancòlic, el contrast. Pujo al cotxe, em poso el if i ever lose my faith on you a tot volum, i ara que és una bona hora i tothom està dinant, m' endinsaré en aquesta carretera que sembla de conte de fades. De les fades dolentes.
muntanya russa
Sempre a la vagoneta del darrera. El canvis de rassant fan que et perdi de vista. Quan tu estàs a dalt de tot jo tot just acabo de caure.
La pujada és lenta. Capriciosa. Amb el soroll característic del ferro traquejant i la esquena enganxada al plàstic vermell llampant. I mentre pujo m' agafen tots els mals. Vols i dols? Baixaría ara mateix si pogués, però la por a les alçades és manifesta en tremol.lors que no sé ben bé si surten d' aquest troç de rovell, enginyería del segle passat, o dels meus genolls que n' estan farts de la tensió.
Un cop a dalt, uns instants de respirar profundament. D' allà estant, tot es relatiu, tot es petit...
Però ja ho he vist. Mentre la gravetat em xucla cap al pou de la caiguda quasi lliure, farta del joc, has aprofitat un moment lent per, d' un bot, saltar a terra i marxar.
Jo m'he quedat, amb el cinturó lligat per un maníac. Soldat per la suor de mils de muntanyistes que abans de mi han provat la atracció, em manté donant voltes amunt i avall, ascensor inútil sense aturada.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)