Tinc tós. Encostipat, o al.lergia, ves a saber...
O el tabac, que és dolent-dolent, però anem per passos.
Tinc tós. És molesta. No ataca gaire sovint, però quan ho fa m' incomoda. De vegades, enmig d' una conversa telefónica superimportant. De vegades, enmig d'una reunió amb clients estirats i taules de cirerer.
Ajum ajum ajum, dic, i de sobte soc el centre d' atenció. Poso la ma tancada en forma de puny, com si fós un tubo on guardar els microbis que segur estàn sortint, tot tapant la boca, en un gest educat i socialment recomanable.
Microbis. Pobrets. Si estic encostipat, no duraran gaire. No tinc temps, jo. Soc un home ocupat, jo. I per imposicións del guió, prenc tota una sèrie de mesures farmacéutiques, i perpetro un genocidi bacterià.
sistema límbic
Chungo. La desnaturalització de les proteines. Es veu que en tinc un munt, associades a les neurones, i no se perqué, es veu que són necessaries -imprescindibles -.
Per sort, hi ha la veueta. La mateixa del Magnum, però meva. Una veueta insidiosa, que de tant en tant m' escup a l' ull i fent-se un fart de riure, em dona sortida als neurotransmisors en forma de microdosis de realitat.
De vegades arriba quasi tard. Prou a temps per a salvar la fregida de cervell, però no prou com per a reaccionar a l' entorn de manera satisfactoria. Aleshores, faig un recompte de danys, inverteixo la polaritat dels potencials i m' endinso en una nova rutina, disenyada per a la ocasió, que em permeti equilibrar un altre cop la química amb el voltatge.
Restart, intentat que l' actualització del software ajudi a millorar el sistema.
Quan faig tard no corro.
Faig tard. Son 3/4 de 9 i encara estic pel carrer, caminant, amb el mòbil entre les mans i escribint. Faig tard, però tampoc em preocupa massa. Tinc feina, molta, i per primera vegada amb molt de temps em torna a venir de gust.
Hi ha alguna cosa melancòl.lica, lànguida, en això de caminar i escriure, lent, mentre tothom sem creua amb presses. Ho disfruto. Possiblement sigui tot el temps meu, meu de veritat, del que disposo. I el puc allargar una mica més.
Faig tard. Encara en penso fer més.
Nau industrial
Una nau buida es com un inici. No puc evitar imagirnar-me com l'ompliria. Amb una taula enorme, una cadira giratoria, un parell d'ordinadors i moltes moltes pantalles. I un sofa. Sofa llit. Una dutxa, un chester, i potser una taula de billar. Res més. Si es prou gran, es veuria buit. Mola. M'agrada. Un espai buit es un cervell a punt per a iniciar un nou procés.
brother in arms
Tren. Via. Marcat, si, en dues linies eternes que es fonen a l'infinit. I un cop a dins, al vagó, torno a respirar les realitats paraleles de cents d'acrituds, rostres impenetrables de somriures inexistents.
Que hem fet, raça innoble, per mereixer tanta tristor embutida en una caixa amb rodes? Desconec la causa, ignoro els origens, però veig l'efecte.
Si em poses a cantar? Si, en veu alta tararejés la canço, prou forta per a que em sentíssiu vosaltres, els del fons, els que mireu de reüll, fent veure antenció cap a la negror d'una finestra que mostra les enrranyes d'un tunel?
Atenció. Veig un somriure. M'acostaré a preguntar, germans d'humor, quina és la força del seu ànim. Potser serà com la meva. L'estic viu i fa sol. I potser descobreixi darrera un somriure un germà d'armes.
Entre dos, cantar sempre és més ballador.
Que hem fet, raça innoble, per mereixer tanta tristor embutida en una caixa amb rodes? Desconec la causa, ignoro els origens, però veig l'efecte.
Si em poses a cantar? Si, en veu alta tararejés la canço, prou forta per a que em sentíssiu vosaltres, els del fons, els que mireu de reüll, fent veure antenció cap a la negror d'una finestra que mostra les enrranyes d'un tunel?
Atenció. Veig un somriure. M'acostaré a preguntar, germans d'humor, quina és la força del seu ànim. Potser serà com la meva. L'estic viu i fa sol. I potser descobreixi darrera un somriure un germà d'armes.
Entre dos, cantar sempre és més ballador.
Published with Blogger-droid v1.6.7
life in Japan?
Desde Japó, que em visites, deixat anar, deixat suar, i si et queden prous watts hauríes d' encendre el fluorescent.
A cincuanta centimetres sobre el mon, i no es tant lluny, no, per a saltar.
No ho veus? tots saltem! Saltem, saltem, saltem...
sobre una goma elàstica de safrà, per al que li agrada
i et torces el turmell.
Desde Japó em visites però no hi ets. Només una ombra, un punt estadístic, minuts d'atenció per al teu turmell. Com si no hi fossis. El turmell, font d' inspiració de mil cantadors, font de consum de espectants i aburrits ociomaníacs.
breaking the wall
Aïllat per les tantes veus que m' envolten.
Jua.
La metamorfósi et porta a terrenys insospitats, inhospits, terra volcànica sota els peus, i sofre i sutge a les narius.
Jua Jua.
Aparteu les criatures, que el cavall és de cartró, i no es cansa ni te POOOR!
S'ha aclarat la boira, reina i senyora del meus ulls; com en una operació salvatge de cataràtes, a cop d' estilet, gavinet de cuina mal esmolat, veig el que veig, veig com queda... i queda molt més del que em pensava.
Jua Jua Jua.
No soc un bon consell. No soc una bona bossa de viatge. L' equilibri no és el meu fort. Això sí. No em torno a aburrir. Porto un altre cop l' acció a la punta dels dits. La estabilitat és per quan dormo.
Tinc el dó de la inoportunitat. La creo, la mastego, i l' engullo.
I dont need no drugs to calm me.
El Mag
El Mag fa màgia. De debó. Et diu unes paraules a cau d' orella, amb la veu rogallosa i xiulant, patinant les eses, i fa màgia. Quin és el secret? Qué te d' especial aquest home tant corrent, vulgar, de gavardina fosca i rostre anònim?
Durant anys vaig seguir caminant per aquells paissatges tant coneguts. El mateix pas, les mateixes sabates, sense adonar-men, sense ser-ne massa conscient. Però tampoc soc imbècil! Es clar que ho sabía! Només que... potser tot era tant inmutable, tant predefinit, que no veia ni la necessitat ni tenia el desig prou fort de canviar-ho. Inercia. Feia molts anys que m' havia posat en moviment, i la inèrcia em guiava, sense aturador, sense cap raó per a desdir-me d' un camí planer i còmode, asfalt engomat sota la sola.
I et dius a tu mateix. Dius: Demà canvio la direcció. Demà, quan arribi a aquell abre tant extrany, senyal inequivoc dels Déus d' una fisura en el destí, giro a la dreta i començo a correr. Però en apropar-te a l' abre, et perds en la observació més atenta del senyal, t' adones de que només és una branca que algú ha doblegat, i passes de llarg, seguint recte, sempre recte, sempre en cercles.
De vegades hi han sotracs. És un bon moment per a donar la volta! T`assegures a tu mateix. Ara sí! Acompanya els canvis! Però dubtes, i mentre dubtes s' acaben els sotracs, i fa mandra.
I de sobte em vaig trobar el Mag. Em va fer parar, i em va dir unes paraules a cau d' orella, amb la veu rogallosa i xiulant, patinant les eses. El secret del Mag. Son les paraules. La verbalització del que vols. Fins que no ho dius, no és fa realitat. Fes la proba. I faig la proba. Amb un detall petit i insignificant. Estic content. Ho dic. Un, dos, mil cops. El Mag fa estona que ha desaparegut, darrera d' una altra orella a quí revelar el seu secret. Em quedo pensant d' on deu haver sortit mentre segueixo dient en veu alta, a tothom qui em vol escoltar. Estic content. I tot i que ho dic sense gaire convenciment, com un mantra tibetà en una roda d' oracions, quan trobo el següent arbre amb formes extranyes, noto una diferència. Ara estic content!
Probo amb una cosa més arriscada? Lent però inexorablement, estic girant.
Durant anys vaig seguir caminant per aquells paissatges tant coneguts. El mateix pas, les mateixes sabates, sense adonar-men, sense ser-ne massa conscient. Però tampoc soc imbècil! Es clar que ho sabía! Només que... potser tot era tant inmutable, tant predefinit, que no veia ni la necessitat ni tenia el desig prou fort de canviar-ho. Inercia. Feia molts anys que m' havia posat en moviment, i la inèrcia em guiava, sense aturador, sense cap raó per a desdir-me d' un camí planer i còmode, asfalt engomat sota la sola.
I et dius a tu mateix. Dius: Demà canvio la direcció. Demà, quan arribi a aquell abre tant extrany, senyal inequivoc dels Déus d' una fisura en el destí, giro a la dreta i començo a correr. Però en apropar-te a l' abre, et perds en la observació més atenta del senyal, t' adones de que només és una branca que algú ha doblegat, i passes de llarg, seguint recte, sempre recte, sempre en cercles.
De vegades hi han sotracs. És un bon moment per a donar la volta! T`assegures a tu mateix. Ara sí! Acompanya els canvis! Però dubtes, i mentre dubtes s' acaben els sotracs, i fa mandra.
I de sobte em vaig trobar el Mag. Em va fer parar, i em va dir unes paraules a cau d' orella, amb la veu rogallosa i xiulant, patinant les eses. El secret del Mag. Son les paraules. La verbalització del que vols. Fins que no ho dius, no és fa realitat. Fes la proba. I faig la proba. Amb un detall petit i insignificant. Estic content. Ho dic. Un, dos, mil cops. El Mag fa estona que ha desaparegut, darrera d' una altra orella a quí revelar el seu secret. Em quedo pensant d' on deu haver sortit mentre segueixo dient en veu alta, a tothom qui em vol escoltar. Estic content. I tot i que ho dic sense gaire convenciment, com un mantra tibetà en una roda d' oracions, quan trobo el següent arbre amb formes extranyes, noto una diferència. Ara estic content!
Probo amb una cosa més arriscada? Lent però inexorablement, estic girant.
fer el gos
El més xungo de ser autónom és quan t' agafa el dia Gos. Normalment coincideix en que tens dos o tres dies per a entregar alguna cosa, per la que en condicions normals en necessites cinc o sis. Saps que posan-te les piles, amb una apretada forta d' esfinters, pots aconseguir-ho. I et prepares, et concentres, et motives, t' asseus... I no hi ha punyetera manera de concentrar-te. El cervell està disolut com ell sol, i no para de trobar excuses per a no fotre brot. Contestar un mail, ara tinc pipí, aquesta música no em va bé, em quedo sense tabac, plou massa fort...
Avui no em puc resignar. Necessito cambiar habits i marcar-me una rutina una mica més estricta, suposo. Definitivament no m'ho puc permetre. Però que bé que s'està fent el gos!
I tinc excusa! He dormit malament.
Dissabte Concert
Dissabte va ser un dia llaaaaaaaarg. Sufrí mucho. Que si et trobo a faltar, que si quan no hi ets no ric igual... Monólegs dolents de teatre aficionat - dels dolents, quer també n'hi ha de bons- . Gracies al meu sentit comú que en el úlim moment va estar a l' alçada de les circumstàncies i no va pitjar el botó [PUBLICA EL MISSATGE]. Un pastel. Iihhhh.
El meu recent amic (recuperat de fa poques setmanes, que s' havia prés uns anys sabàtics), l'Edu més cínic i corrossiu va trigar a venir al rescat. Jo prou que el trucava, i demanava per ell a tots els bars de borratxos calaveres que conec... Però se l' havia tragat la terra! De fet no va venir. El vaig trobar. A Girona!
Com que estava destrossat, i la melancolía em regalimava per les orelles, com un blandiblup verd fosforescent de una pel.lícula de Zombies made in Ed Wood, vaig recorrer, portat per l' angoixa, a l'únic àngel salvador disponible (i amb carnet vitalíci de - NO EM DONGUÍS EL CONYÀS -), la meva estimada igermana Cris. I com qui no vol la cosa em va convidar (pagant jo;-) a sopar amb unes amigues seves i a un concert - rotllo intimíssima acústica - en un romàntic i romànic garito al barri jueu de Girona.
No és el plà que jo hagués escollit, però no em quedava alternativa, asín que pillo el cotxe, i autopista xopa, no hi veig tres en un burro que el limpia està fet pols, cap a Girona, la bella lànguida!!!!
Oh yeah. La amiga, preciosa, bióloga, botiguera i enamorada de una botiga de infusions... Una réplica exacta del tipus de dona que em fa perdre l' oremus. El sopar, un shauauarma d' estos, bueno, bonito y barato. I jo, ambient, conversa, i somriures lànguids, cada cop més lluny de la llum. La segona amiga, pelín pedante (i qui soc jo per a suggerir un judici d' aquest tipus) però molt gironina. Simpaticota. Ah, si. Totes dues amb el tipic nas Gironi. Enorme, desproporcionat, i amb una corba tancada que fa pensar en Esthers, Raquels, Talmuds i Auswitch. Però a mi, els nassos grans, sempre m'han semblat atractius ( i això és rigurosament cert.)
Bé, una mica d' estimul femení mai va malament. Sorprenentment, però, jo no tenia conversa! Cero! Que coi em passa? No entro! Algun comentari graciós? Alguna anada de la olla? Rés de rés. I la meva encantadora germana, igual. Normalment ella fa algun esforç en aquests cassos, passant-me alguna pilota per a que pugui entrar en ambient. Però aquesta vegada estava esmaperduda. Amb la mirada vidriosa i un somriure profident, enganxat amb pinces de estendre la roba. Ns vam passar potser hora i mitja escoltant les virtuts de les platjes de Alacant (oh, que maco deu ser...), els dos Fortunys amb cara de poker i somriure forçat.
Però jo seguía en mis trece. O catorce. La marea negra del meu cor menaçava amb trencar dics i estendres pel rostre en forma de tio depresiu que tanca els ulls en un concert cantautóric. I de esta guisa vam entrar en el local.
Cerveses, Ví, una aigua. Endevines qui era el de l' aigua? Gent que no coneixes, hola que tals, dos petons, s' havien reunit tots els amics de la cantautora, una rosseta princesa segismunda, amb accent GiRoNi absolut, i un toc de hippi de recent fornada. Cabells arrissats, que pel matí devien estar recollits en dues cues, però que la pluja i el vent havien convertit en dos palmeres de copa baixa arrasades per sunami . Mai havia vist dos cues més tristes. M' explico. Fes una cua a un cabell llarg, rissat, i lleugerament encrespat. Després, amb la cua feta, baixa la goma fins que la cua ja no es cua si no una especie de butifarró estrenyit pel mig. Ho hauria de dibuixar. Momento.
That is. Guitarra, altaveus, micro i tamboret. I comença. Barreja de Marina Rosell, Rosa León i Jaume de l' Esplai. Tothom amb cara d' embadalit i tararejant. El rictus de la meva germana esdevenia ara una careta de ciment. I aleshores Va Apareixer.
Per fí. Por Fin. Enmig d' una canço Sefardí (quina mania els tinc, pobres jueus. Lànguids o assasins. Serà per Palestina o pel llibre de la doctora Cole?)
Perfí per fí per fí. L' havia trobat. Era allà. Magnific somriure, ulls brillants com dos espurnes infernals, movent el cap en un ritme que no tenia res a veure amb el que s' escoltava. Pels moviments, Rock&Roll is not pollution. Fantàstic i entusiasmat li vaig donar la benvinguda. Hello my Friend. Vuelvo a ser Uno. Que coi fas per Girona? Que coi hi fas tu?...
Amb el meu jo complert, recuperada la mala llet, el sentit de l' humor àcid, i el puntet de crueltat extrema que tantes bones estones m'ha fet passar, estava preparat. Escoltem aquest concert de frikis melancólics com es mereixen.
I mentre la noia desgranava (amb una veu potentíssima, això si) una docíssima canço de sirenes, dofins i calamars, servidor, amb AC/DC al cap, percusió sobre el tamboret de davant, i movent les espatlles ritmicament, fent saltets.
De tant en tant, entre la veu dels incondicionals que corejaven les cançons amb entusiasme i devoció, sentía a la amiga numero 1 dient-li a la meva germana t'agrada oi. La resposta em feia pixar de riure. - Te molt bona veu. Aixó que vaig començar a saltar una mica més, provocant-li a la sister carapiedra un moviment oscilant i una mirada d' odi para edu ja,
I quan una espontania va acompanyar una canço, Blanca Fama, amb moviments contorsionistics, emulació dansa del ventre? InCreIble!!!! Rimant Univers amb aquest vers, cel blau amb candau, i (ho juro, aquesta es de veritat) Petita amb Bonica!!!!Aaarghhhh!
Lúltima canço. I no havia aconseguit fer riure ni una vegada a la meva companya d' ADN. Però oh Sorpresa sorpresa. Entre els assistents, amics tots de la pobra noia excepte uns turistes anglesos que no sabien on s' havien ficat i estaven flipant colors, la Cris i jo, hi havien (es clar) altres músic acústics. Paréntesi. Que coi vol dir músic acústic? Que sacusta molt? (chist dolent, ho se, però no m'he pogut reprimir) Tanco paréntesi.
Oh Goig del cel. Oh dolça i afortunada nit. En Jaume Ulleres de Pasta, en Do Sol Ré, acords triunfants on n'hi hagin, ens va regalar amb un Temazo sobre bits i flors-escents. La Cris no s' aguantava. Els ulls fora de les órbites, la cara vermella i crispada i la ma sobre la boca, fent tot de saltironets la mar de graciosos. I jo Burxant. Com mola eh? Aquest si que mola! I ballant sobre el tamboret. I la penya tu! Que fort! Fent palmes! Animant al pobre desgraciat a seguir fent el ridícul! Finito? Encara no.
Seguent espontani. Jaume Jaime (era el jaume de veritat) Todo eso es mas importante. L' estribillo: Todoesoes masiiiimportante, Todoesoes masiiiimportante, Todoesoes masiiiimportante...
I aquí no vaig poder més. Em vaig descollonar de riure, caient del tamboret, la meva germana rient com si tingués hipo, Creia que ens farien fora a patades. Però ni por estas. Em van ajudar a aixecar (jo encara rient, risa imparable, Todoesoes masiiiimportanteTodoesoes masiiiimportante seguia sonant) i la gent es girava dissimuladament, i em somreia, Todoesoes masiiiimportanteeeeeeee, però no amb complicitat, no. Em somreien amb aquell somriure extrany del lànguids, hippies, popis romàntics i esplaieros de quan no entenen el que esta passant,Todoesoes masiiiimportanteTodoesoes masiiiimportante, i creuen que t'han d' ajudar per si estàs tenint una crisi d' ansietat o quelcom semblant...
Todoesoes masiiiimportante.
La última espontànea, pobreta, novia del dels neons florescents, amb veu de mecano, va cantar algo que ja no recordo. Només recordo els acords. Do Sol RE. Es clar...
L' últim clau au taüt. Amiga numero 1 (la 2, veient-me la cara no es va atrevir) Us ha agradat? Es bona eh? Te unes cançons...
A coro. Dos Fortunys, com un de sol. Te molt bona Veu!
El meu recent amic (recuperat de fa poques setmanes, que s' havia prés uns anys sabàtics), l'Edu més cínic i corrossiu va trigar a venir al rescat. Jo prou que el trucava, i demanava per ell a tots els bars de borratxos calaveres que conec... Però se l' havia tragat la terra! De fet no va venir. El vaig trobar. A Girona!
Com que estava destrossat, i la melancolía em regalimava per les orelles, com un blandiblup verd fosforescent de una pel.lícula de Zombies made in Ed Wood, vaig recorrer, portat per l' angoixa, a l'únic àngel salvador disponible (i amb carnet vitalíci de - NO EM DONGUÍS EL CONYÀS -), la meva estimada igermana Cris. I com qui no vol la cosa em va convidar (pagant jo;-) a sopar amb unes amigues seves i a un concert - rotllo intimíssima acústica - en un romàntic i romànic garito al barri jueu de Girona.
No és el plà que jo hagués escollit, però no em quedava alternativa, asín que pillo el cotxe, i autopista xopa, no hi veig tres en un burro que el limpia està fet pols, cap a Girona, la bella lànguida!!!!
Oh yeah. La amiga, preciosa, bióloga, botiguera i enamorada de una botiga de infusions... Una réplica exacta del tipus de dona que em fa perdre l' oremus. El sopar, un shauauarma d' estos, bueno, bonito y barato. I jo, ambient, conversa, i somriures lànguids, cada cop més lluny de la llum. La segona amiga, pelín pedante (i qui soc jo per a suggerir un judici d' aquest tipus) però molt gironina. Simpaticota. Ah, si. Totes dues amb el tipic nas Gironi. Enorme, desproporcionat, i amb una corba tancada que fa pensar en Esthers, Raquels, Talmuds i Auswitch. Però a mi, els nassos grans, sempre m'han semblat atractius ( i això és rigurosament cert.)
Bé, una mica d' estimul femení mai va malament. Sorprenentment, però, jo no tenia conversa! Cero! Que coi em passa? No entro! Algun comentari graciós? Alguna anada de la olla? Rés de rés. I la meva encantadora germana, igual. Normalment ella fa algun esforç en aquests cassos, passant-me alguna pilota per a que pugui entrar en ambient. Però aquesta vegada estava esmaperduda. Amb la mirada vidriosa i un somriure profident, enganxat amb pinces de estendre la roba. Ns vam passar potser hora i mitja escoltant les virtuts de les platjes de Alacant (oh, que maco deu ser...), els dos Fortunys amb cara de poker i somriure forçat.
Però jo seguía en mis trece. O catorce. La marea negra del meu cor menaçava amb trencar dics i estendres pel rostre en forma de tio depresiu que tanca els ulls en un concert cantautóric. I de esta guisa vam entrar en el local.
Cerveses, Ví, una aigua. Endevines qui era el de l' aigua? Gent que no coneixes, hola que tals, dos petons, s' havien reunit tots els amics de la cantautora, una rosseta princesa segismunda, amb accent GiRoNi absolut, i un toc de hippi de recent fornada. Cabells arrissats, que pel matí devien estar recollits en dues cues, però que la pluja i el vent havien convertit en dos palmeres de copa baixa arrasades per sunami . Mai havia vist dos cues més tristes. M' explico. Fes una cua a un cabell llarg, rissat, i lleugerament encrespat. Després, amb la cua feta, baixa la goma fins que la cua ja no es cua si no una especie de butifarró estrenyit pel mig. Ho hauria de dibuixar. Momento.
That is. Guitarra, altaveus, micro i tamboret. I comença. Barreja de Marina Rosell, Rosa León i Jaume de l' Esplai. Tothom amb cara d' embadalit i tararejant. El rictus de la meva germana esdevenia ara una careta de ciment. I aleshores Va Apareixer.
Per fí. Por Fin. Enmig d' una canço Sefardí (quina mania els tinc, pobres jueus. Lànguids o assasins. Serà per Palestina o pel llibre de la doctora Cole?)
Perfí per fí per fí. L' havia trobat. Era allà. Magnific somriure, ulls brillants com dos espurnes infernals, movent el cap en un ritme que no tenia res a veure amb el que s' escoltava. Pels moviments, Rock&Roll is not pollution. Fantàstic i entusiasmat li vaig donar la benvinguda. Hello my Friend. Vuelvo a ser Uno. Que coi fas per Girona? Que coi hi fas tu?...
Amb el meu jo complert, recuperada la mala llet, el sentit de l' humor àcid, i el puntet de crueltat extrema que tantes bones estones m'ha fet passar, estava preparat. Escoltem aquest concert de frikis melancólics com es mereixen.
I mentre la noia desgranava (amb una veu potentíssima, això si) una docíssima canço de sirenes, dofins i calamars, servidor, amb AC/DC al cap, percusió sobre el tamboret de davant, i movent les espatlles ritmicament, fent saltets.
De tant en tant, entre la veu dels incondicionals que corejaven les cançons amb entusiasme i devoció, sentía a la amiga numero 1 dient-li a la meva germana t'agrada oi. La resposta em feia pixar de riure. - Te molt bona veu. Aixó que vaig començar a saltar una mica més, provocant-li a la sister carapiedra un moviment oscilant i una mirada d' odi para edu ja,
I quan una espontania va acompanyar una canço, Blanca Fama, amb moviments contorsionistics, emulació dansa del ventre? InCreIble!!!! Rimant Univers amb aquest vers, cel blau amb candau, i (ho juro, aquesta es de veritat) Petita amb Bonica!!!!Aaarghhhh!
Lúltima canço. I no havia aconseguit fer riure ni una vegada a la meva companya d' ADN. Però oh Sorpresa sorpresa. Entre els assistents, amics tots de la pobra noia excepte uns turistes anglesos que no sabien on s' havien ficat i estaven flipant colors, la Cris i jo, hi havien (es clar) altres músic acústics. Paréntesi. Que coi vol dir músic acústic? Que sacusta molt? (chist dolent, ho se, però no m'he pogut reprimir) Tanco paréntesi.
Oh Goig del cel. Oh dolça i afortunada nit. En Jaume Ulleres de Pasta, en Do Sol Ré, acords triunfants on n'hi hagin, ens va regalar amb un Temazo sobre bits i flors-escents. La Cris no s' aguantava. Els ulls fora de les órbites, la cara vermella i crispada i la ma sobre la boca, fent tot de saltironets la mar de graciosos. I jo Burxant. Com mola eh? Aquest si que mola! I ballant sobre el tamboret. I la penya tu! Que fort! Fent palmes! Animant al pobre desgraciat a seguir fent el ridícul! Finito? Encara no.
Seguent espontani. Jaume Jaime (era el jaume de veritat) Todo eso es mas importante. L' estribillo: Todoesoes masiiiimportante, Todoesoes masiiiimportante, Todoesoes masiiiimportante...
I aquí no vaig poder més. Em vaig descollonar de riure, caient del tamboret, la meva germana rient com si tingués hipo, Creia que ens farien fora a patades. Però ni por estas. Em van ajudar a aixecar (jo encara rient, risa imparable, Todoesoes masiiiimportanteTodoesoes masiiiimportante seguia sonant) i la gent es girava dissimuladament, i em somreia, Todoesoes masiiiimportanteeeeeeee, però no amb complicitat, no. Em somreien amb aquell somriure extrany del lànguids, hippies, popis romàntics i esplaieros de quan no entenen el que esta passant,Todoesoes masiiiimportanteTodoesoes masiiiimportante, i creuen que t'han d' ajudar per si estàs tenint una crisi d' ansietat o quelcom semblant...
Todoesoes masiiiimportante.
La última espontànea, pobreta, novia del dels neons florescents, amb veu de mecano, va cantar algo que ja no recordo. Només recordo els acords. Do Sol RE. Es clar...
L' últim clau au taüt. Amiga numero 1 (la 2, veient-me la cara no es va atrevir) Us ha agradat? Es bona eh? Te unes cançons...
A coro. Dos Fortunys, com un de sol. Te molt bona Veu!
Life in Weekend
Catarsi via intravenosa. La gravetat momentaneament anulada per un gest despreocupat. Com un peix boquejant aire, sacsejant la cua sobre la taula de la cuina, espasmes musculars a intervals de poc segons.
Inspira, Expira, i segueix el ritme dels múscles cerebrals que et traeixen. Fins que què fines, les puntes de coixí, bolillos en diuen, s'han entortolligat fent una bola de pèl de gat. Gelea de petróli, aplicada en esprai per les orelles, i la excrecció divina en forma de triple salt mortal.
No soc un gat. Definitivament pertanyo al genere caní. Si de cas, quan la mala hostia amb el mon en general m' embafa, tinc tendència a queixalar. Però hi ha un bon entrenament social embolcallant l' instint. Se quan m'he d' aturar, tot i que de vegades la inércia no em deixi frenar abans de la enorme senyal de STOP que porto tatuada al front.
I el triple salt mortal. No m' acaba de sortir bé, però almenys ja no destrosso les rajoles amb el cap. Tota una proesa.
Seguim. El weeky no s' ha acabat encara, i promet molt més que el que em deixa aquest dissabte plujós. Com a mínim segueixo respirant; l'ofec s' ha esvait i crec que, poc a poc, torno a ser jo.
KRISI
Va caure la lentilla a la pica. L' aigua arremolinada la va acollir i començà a voltar-la, efecte coriolis
Segimunda (canço infantil)
La princesa Segismunda
es banyava en el mar.
(chorus)
es banyava en el mar.
(chorus)
La princesa Segismunda
es banyava en el mar.
I un peixeeet que la mirava
poc a pooooc se li acostava
Ai pexet, ai peixet
No em mosseguis el cu-let!
Que li fa tanta gràcia de tot el que son culs, caques i similars?
Es absolutament hilarant veure com riu mig histérica amb el cu-let!
vion (A)
Al Prat, els avions passen pel damunt del cap. Quasi veus els empastes de les aSsafates. I molt a prop de la pista daterratge hi ha el cemintiri.
Nom fan por. Mencanta volar. I ja he viscut una experiencia "vamos a morir todos" i estadisticament, no men toca cap fins daqui .... un munt.
Yes. La companyia del "vamos a morir". Destino Brasil. Oh riogrande. Ou natal playa. Les brasilenyes del nord... com a matusiñus. Les guapes han pirat al sud.
Nom fan por. Mencanta volar. I ja he viscut una experiencia "vamos a morir todos" i estadisticament, no men toca cap fins daqui .... un munt.
Yes. La companyia del "vamos a morir". Destino Brasil. Oh riogrande. Ou natal playa. Les brasilenyes del nord... com a matusiñus. Les guapes han pirat al sud.
Published with Blogger-droid v1.6.7
delta
El delta es plà. Absolutament plà. I el cervell, de tanta horitzontal, t' agafa una linea semblant, i s' aplana. Et perds, però no gaire. És plà, i al fons sempre hi han, lluny molt lluny, unes muntanyes que, com la polar, assenyalen fixes cap a aigues més càlides.
La polar no. Per algo es diu Polar. Pel fred. Però queda bé. I si dic la Creu del Sud, uns pensareu que soc un pedant i els altres que pero que diu aquest imbècil, si la Creu del Sud està a l' altre emisferi!
Total. Que és plà. Imagineu hores i hores sense veure rés més que l' horitzó. Sense gent (dissabte, diumenge és com pegar-li una patada a un formiguer) , sense cotxes (algún tractor, algun Land Rover), és el més semblant que hi ha a estar a quatre o cinc milles de la costa en un día de mar plana.
Et pots moure. Sense límits aparents. I encara que t' acabes quedant quiet, la sensació és de que podríes anar a qualsevol lloc, fer qualsevol cosa. I aquesta sensació et va penetrant a la pell, fins que tots els pensaments s' esborren i només queda el plà, i el temps sembla aturat.
Però no. No s' ha aturat. La teva partener, que vol un conte, que te gana, i que diu que s' aburreix... et reclama.
Regreso al futuro. Busquem un bar de plats combinats o tirem la casa per la finestra i fem un arrosset a la casa de fusta? La resposta es clara. Santa inocencia. Vull Patates Fregides. A tant curta edat, les dones ja saben fer sonar les paraules amb la majúscula posada.
moment kitkat
M'hi veig. Diu que hi han més de cinquanta cales a menys de 10 milles d' aquí. L'aigua és freda tot l' any, hi ha una corrent que gela el Cab de Creus.
Lamentablement, la il.lusió d' estar sol només és manté si mirés cap a mar. Si em dono la volta, cents de turistes despistats miren atónits el "Sol de España" i caminen esmaperduts, jurant que això no va ser el que els van dir a la agència de viatges. I la regiduria de turísme s' afanya a muntar els altaveus que donaràn el toc musical a una rua carnestoliana - segurament passada per aigua - .
Perqué les probes de sò s' han de fer amb la música més cutre del mon mundial? Preferiría sentir només les esquitxades de les onades, però si tinc que tenir banda sonora, podríen sensibilitzar-se amb el paisatge i punxar alguna cosa una mica menys festivalera (ara està sonant una eurovisión de fa tres o quatre anys).
Massa melancòlic, el contrast. Pujo al cotxe, em poso el if i ever lose my faith on you a tot volum, i ara que és una bona hora i tothom està dinant, m' endinsaré en aquesta carretera que sembla de conte de fades. De les fades dolentes.
muntanya russa
Sempre a la vagoneta del darrera. El canvis de rassant fan que et perdi de vista. Quan tu estàs a dalt de tot jo tot just acabo de caure.
La pujada és lenta. Capriciosa. Amb el soroll característic del ferro traquejant i la esquena enganxada al plàstic vermell llampant. I mentre pujo m' agafen tots els mals. Vols i dols? Baixaría ara mateix si pogués, però la por a les alçades és manifesta en tremol.lors que no sé ben bé si surten d' aquest troç de rovell, enginyería del segle passat, o dels meus genolls que n' estan farts de la tensió.
Un cop a dalt, uns instants de respirar profundament. D' allà estant, tot es relatiu, tot es petit...
Però ja ho he vist. Mentre la gravetat em xucla cap al pou de la caiguda quasi lliure, farta del joc, has aprofitat un moment lent per, d' un bot, saltar a terra i marxar.
Jo m'he quedat, amb el cinturó lligat per un maníac. Soldat per la suor de mils de muntanyistes que abans de mi han provat la atracció, em manté donant voltes amunt i avall, ascensor inútil sense aturada.
ceba
Vapor de ceba. Sobre una fusta , tallo en daus. La fortor sescampa. Els dits, les mans, puja fins el nas, i una lleu coïssor al tabic avisa. Els llacrimals no tardaràn gaire en activar-se.
Pell de ceba. No se mai fins on arribar. En principi, amb voluntat purista, hauria de treure tantes capes com calgués fins que la carn blanca es mostrés sense màcula, completament sanejada. En posarm-hi dubto. Aquesta ceba porta massa cops, i si segueixo potser buidaré massa. A més, d'una banda, algun defecte li dona una certa personalitat i de l'altra, total, per a fer un sofregit tampoc cal posar-se pedres al fetge.
O no. Arriscar-se a buidar del tot el pap, quedar-se en rés, i veure que en surt. Qui en surt.
Pell de ceba. No se mai fins on arribar. En principi, amb voluntat purista, hauria de treure tantes capes com calgués fins que la carn blanca es mostrés sense màcula, completament sanejada. En posarm-hi dubto. Aquesta ceba porta massa cops, i si segueixo potser buidaré massa. A més, d'una banda, algun defecte li dona una certa personalitat i de l'altra, total, per a fer un sofregit tampoc cal posar-se pedres al fetge.
O no. Arriscar-se a buidar del tot el pap, quedar-se en rés, i veure que en surt. Qui en surt.
Published with Blogger-droid v1.6.7
sembla que tindrem tempesta
Sembla que la setmana que ve tindrem tempesta. Plena de pendents sense resoldre, mini-viatges que no es poden postergar més, i ansietats mal controlades.
Pla d' atac. Urgent!!! Però no avui. Aquest dissabte m' emporto la meva filla a passar el cap de setmana a un vaixell pirata! El de la foto. No, no m' ha tocat una loteria. La meva germana està fent-ne el manteniment, i aprofitarem.
Cap de setmana de contes de pirates i princeses, pops gegantins i dofins escandalosos. Em penso que la resta del mon pot esperar-me a dilluns.
remedio chino e infalible?
remedio chino e infalible?
Però aconsegueixo unes velocitats de la hostia. El pensament accelerat, el pols martellejant... Canalitzar tanta energía no és fàcil. Grunyen els engranatges, les cadenes vibren, i la màquina tremola, acostumada a un ritme més aviat lent.
Que carai! Acció! És el que em demana la pell, i la enredo, amb subterfudis maquiavélics i ritmes ancestrals. Curri curri, senyorito! I sobre tot no pensis. No pensis en rés! No hi ha rés més que l' ara, que l' avui, que aquest moment de inspiració divina. Undostres soc on vull ser. Soc el que vull ser.
Com enganxat a alguna droga de diseny, soc conscient. Passen els efectes, demà passat la baixada.
Ara no. Ara em tatuo una calavera somrient amb un puro inmens entre les dents a la espatlla dreta, i segueixo cremant, combustió interna.
reciclament
I es clar, tots a reciclar. Podría haver-se posat de moda alguna cosa més satisfactoria, com ara xiular les primeres estrofes de Comando G cada cop que saludes algú, o enterrar les fotografíes d' aquelles vacances magnífiques - Lloret la Nuit- que et van provocar aluminosis estomacal.
No. Reciclar. I posats a estar a la moda, jo reciclo més que ningú.
I reciclo la feina (aprofitant feines velles per bastir-ne de noves)
I reciclo la familia (que canviant una mica la perspectiva, la tieta avia tant pesada por resultar fins i tot còmica)
I reciclo els interessos (recuperar la il.lusió per els cliks de Famóbil o el Lego resulta francament difícil)
I reciclo, reciclo, reciclo...
Tinc ganes de estrenar estat d' ànim. Els reciclats tenen un gust gastadet. Probar amb un de nou, de color blau anyil. Em cansa el fucsia (rosa fort, em van dir) i el groc, quan es gasta, te color de caca de gos.
partida lenta
De tant en tant m' aturo. Paro en sec i faig recompte de baixes. 5, 10... quantes neurones suicides perdo cada día? Tant es. N'hi ha ha un magatzem ple a vessar.
D' exibició. En un aparador decorat, que amaga la sórdida rerabotiga. Mentres, seguiré fent llistes inacabables, movent prioritats en les posicions d' un concurs malalt on el vencedor s' emporta uns grams d' atenció.
Atenció! Ves que vinc! I saturat de sals de bany m' endinso a la bogería de un dijous de matinada llarga.
La dosi diaria de introspecció ha estat injectada, assimilada i regurgitada.
the birthday end
Hauria dhaver-me agafat tot el dia de festa. Menysmal que aquesta es la setmana bona, i dissabte la torno a buscar.
En el fons crec que si no fos que la veig tant poc, ho valoraría molt menys. Segurament sería el tipic pare de diumenge, sempre cansat de massa feina i preocupat pel final de mes.
Tot plegat mha ensenyat a crear una bombolla al nostre voltant que ens aïlla del mon quan estem junts.
El meu bitxo te tres anys!!
Published with Blogger-droid v1.6.7
Subscriure's a:
Missatges (Atom)