Oh si! Ho reconec. M' agrada el Nadal!
Bombolles de llum, somriures i ulls que brillen...
La gracia d' aquests díes es que la majoría ens posem d'acord per apartar els nostres malrotllets i estar de bon humor.
Prova-ho. Senta bé.
Feliç Nadal!
Incomoditats
incomodi-tats. Tats de uei (aha, aha).
Ombra d'ulls en nas prominent, punxegut, amb un extrany sobressortint en angle, com si portés implantat un clip al damunt del pont. Del pont nassal. Es just davant meu. Llavis prims, ulls enormes, i un nas, quasi jueu superlatiu.
Ups. Quin nas.
Com passar la estona al metro. Que es incòmode de collons...
la meeeeerda de la muntanya...
no fa pudor, diu. Inolora, incolora insipida...
ETEREA!
Escatológica, deforme, i freda, freda, freda...
I diu, diu... diu, que trepitjar-la dona bona sort.
Trepitjar-la dona feina. Feina per a netejar les sabates.
ETEREA!
Escatológica, deforme, i freda, freda, freda...
I diu, diu... diu, que trepitjar-la dona bona sort.
Trepitjar-la dona feina. Feina per a netejar les sabates.
definitiu, un cop mes
I es que cada cop que ho penses, cada cop que t'ho repeteixes, cada cop...
Els tres monstres d'un sol cap ho saben. Comparteixen cap, i el que les cues els diuen, a través dels quilometres i quiklometres de xarxa neuronal, filets de plata entortolligant-se, arriba, amb retard, però arriba.
I de tant remenar les cues, poc a poc va filtrant. Fils que els ulls -dos - esporuguits del monstre reflexen per fí la comprensió.
És definitiu. Viure. De definit, de final, de tiu. Tiu, que passa. Tiu, com mola. Tiu, tiu... de que vas?
Definitiu, el temps no em canvia. Però ajuda desitjar-ho.
Els tres monstres d'un sol cap ho saben. Comparteixen cap, i el que les cues els diuen, a través dels quilometres i quiklometres de xarxa neuronal, filets de plata entortolligant-se, arriba, amb retard, però arriba.
I de tant remenar les cues, poc a poc va filtrant. Fils que els ulls -dos - esporuguits del monstre reflexen per fí la comprensió.
És definitiu. Viure. De definit, de final, de tiu. Tiu, que passa. Tiu, com mola. Tiu, tiu... de que vas?
Definitiu, el temps no em canvia. Però ajuda desitjar-ho.
Casablanca
El primer va ser el savoy (blade runner) Després el delicias(la muerte tenia un precio) i el dArago/pau claris, que el nom no em surt (la peli es deia con la muerte en los talones). Temps despres, lordre no el recordo, el montecarlo (excalibur) el diagonal (star wars) el publi (et) el texas (en doblet, banana joe i la matanza de texas) el loreto (yelow submarin) ... Tots els meus cines s'han anat apagant.
Avui el casablanca ( bagdad cafe). He passat per davant i estava tancat. Suposo que res es per sempre. I em fa semtir una mica mes vell.
Merda. Magradava el Casablanca. Ja ho se, queda el verdi, pero es de pijos intelectuals. A mi magrada el cine, no pensar.
Merda.
in my mind
Sovint
dins del meu cap
existeixo com una bombolla de sabó
i les imàtges de les realitats que no van ser
dibuixen ones tornasol.
Sovint
dins el meu cap
miro tant fixament un altre jo
que quasi mel puc creure
i em deixo endur per la foto fixa
Caçar escarabats gegants,
mastegar i escupir cuïr de cocodril
és infinitament més divertit
Volar encés en flames
i passar rabent per damunts dels terrats
és infinitament més interessant
Sovint
dins el meu cap
Herois i sargantanes, s'arroseguen
per parets d'escames de probabilitats ínfimes
fins que blob, i amb un esquitx.
Les fades no existeixen,
repeteix, repeteix...
la lletania en ressaca
em rescata
em rescata
i surto de dins del meu cap.
malalt
Aburrit. Malalt i a casa.
Sense un gram de inspiració, sense ganes de fer rés, amb una mica de febre, una mica de malestar, una mica de...
Demà és dimecres, i avui ha sigut un día anulat. Dels que no et porten enlloc.
Almenys he dormit.
Sense un gram de inspiració, sense ganes de fer rés, amb una mica de febre, una mica de malestar, una mica de...
Demà és dimecres, i avui ha sigut un día anulat. Dels que no et porten enlloc.
Almenys he dormit.
liadíssim
Que ho estic. Ara mateix.
I estic liat, amb trenta-mil fils encabdellant-me, i encara no he trobat l'extrem, i la bola llanuda s'ha anat fent cada cop més complicada.
Tot just somric, en rictus, de falta de pràctica, però ho recordo. Són els muscles que no recorden exactament com es feia, i potser em queda un gest una mica barroer, una mica de fira dels horrors. Questió de pràctica, crec.
Somric, em miro la bola llanuda, i penso que aquest cop no deixaré que el gat s'hi acosti. Ni mirada d'ulls Manga, ni el ronc suau i hipnótic. La feina s'ha acumulat, i m'ha costat trobar-li el gust un altre cop.
Gatets del mon, el gos mossega.
I estic liat, amb trenta-mil fils encabdellant-me, i encara no he trobat l'extrem, i la bola llanuda s'ha anat fent cada cop més complicada.
Tot just somric, en rictus, de falta de pràctica, però ho recordo. Són els muscles que no recorden exactament com es feia, i potser em queda un gest una mica barroer, una mica de fira dels horrors. Questió de pràctica, crec.
Somric, em miro la bola llanuda, i penso que aquest cop no deixaré que el gat s'hi acosti. Ni mirada d'ulls Manga, ni el ronc suau i hipnótic. La feina s'ha acumulat, i m'ha costat trobar-li el gust un altre cop.
Gatets del mon, el gos mossega.
Serenitat!
Serenitat, serenitat! criden els companys d'armes, tots enfilats, amb les piques - pals d'escombra amb la punta escapçada - assenyalant la lluna, amb prou feines un angle de seixanta graus, mentre la pols en forma de núvol dens i somort s'acosta amb el brogit de cent-mil cascs batent el terra.
Palplantats, baixem el genoll a terra, i amb les dos mans aferrem aquest pal, i creiem fermament que mentre no el deixem anar, mentre aguantem, ningú serà capaç de vencer l'eriço d'espines de les nostres defenses.
Un moment més tard, el xoc. I entre estelles que volen i pudor de suor rància, em pregunto qui va ser l'imbècil que va sentenciar Victoria si no deixàvem de creure-hi.
O potser és que algú ha dubtat?
Palplantats, baixem el genoll a terra, i amb les dos mans aferrem aquest pal, i creiem fermament que mentre no el deixem anar, mentre aguantem, ningú serà capaç de vencer l'eriço d'espines de les nostres defenses.
Un moment més tard, el xoc. I entre estelles que volen i pudor de suor rància, em pregunto qui va ser l'imbècil que va sentenciar Victoria si no deixàvem de creure-hi.
O potser és que algú ha dubtat?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)