Com en una pel.lícula -serie B, off course - de ciència ficció, el meu jo es fracciona en mil intencions, deixant un rastre descolorit, imàtges vacuoses de mi mateix prenent camins paralels. Però no! Jo soc coherent!... Ja!
...i a toro passat, justifico la manca de fè amb silogísmes articulats, un darrera l' altre, com vagons de tren de mercaderies fins que, de llarg inacabable, acabo creient en l'inevitable i aterrador poder del determinisme i durant uns instants em quedo inmòbil.
Però. I sempre hi ha un però, una espècie de Pepito Grillo irreverent, impertinent... sempre aconsegueix trobar la escletxa i recordar-me tal com era.
I aixís, a trompicons, menys sovint del que m' agradaría, aconsegueixo redirigir i redigerir els arguments tópics escrits en llum de neó que m' enbafen els sentits, i ignorar el Que és el que Toca publicitari. Mantenir, com a mínim, la decència de que el meu criteri és meu, i no canvía amb arguments buclejats i autocompaents. Que preferesc arrossegar la culpabilitat dels meus actes i silèncis a ignorar-me i desapareixer en un mar de homogeinització.
Però. I sempre hi ha un però, una espècie de Pepito Grillo irreverent, impertinent... sempre aconsegueix trobar la escletxa i recordar-me tal com era.
I aixís, a trompicons, menys sovint del que m' agradaría, aconsegueixo redirigir i redigerir els arguments tópics escrits en llum de neó que m' enbafen els sentits, i ignorar el Que és el que Toca publicitari. Mantenir, com a mínim, la decència de que el meu criteri és meu, i no canvía amb arguments buclejats i autocompaents. Que preferesc arrossegar la culpabilitat dels meus actes i silèncis a ignorar-me i desapareixer en un mar de homogeinització.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada