El bloqueig, carent de sentit,, m' està martiritzant. Bloc, bloc, bloc... queig. Semblo una puta gallina. I no es el cas. O almenys no ho era. He de sortir d' aquest espiral de desig-represió.
Quin coi de record em persegueix? Ara tinc molt clar que el que vull no soc capaç d' agafar-ho. I només hauria d' estirar la ma. I em quedo paralitzat, incapaç de moure'm, amb una tempesta interior que m' està trencant. Intento no pensar. Buidar-me del tot. I buit i tot, l' angoixa segueix, corrosiva, incisiva, congelant-me les mans.
Potser necessito una mica més de temps. I no en tinc! Sento que s' acaba.
No estic depresiu. No estic recreant un passat traumàtic. No, no ... no. No vull pensar-hi més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada