Després de jurar-me a mi mateix que Nunca Mais. Tot i que encara de tant en tant algun núbolot inclement m'esguerra el día, Tot i que encara em dura el mareig i la nàusea. Encara que m'hi poso - literalment - de cul i he fet tot el possible i l'impossible per no tornar-hi a caure.
I no es el moment, i em tornaré a estampar, i mantindré el meu sistema de prioritats passi el que passi...
I poc a poc s' esvaeix el regust amargant de l' últim viàtge. I l' aigua em crida, suau, jurant-me que aquest cop serà diferent, que la travessa serà més divertida, més enriquidora, més emocionant. I jo mateix jugo contra meu, que ara en se més, que se capejar millor les tempestes, que m' enduré mil sistemes de seguretat i biodramines, que no em treuré l' armilla per res del mon...
Mariner de pa sucat amb oli. Sobrevius al naufragi, i encara no t'has acostumat a la estàtica de la terra ferma, però aquesta illa que s'insinua sota la boira del matí és un imàn que et torna a fer ballar la brúixola.
Les veles rissades, a mig pal, me la miro i remiro... Que collons, la por mata la ment!
"La por mata la ment. La por és la petita mort que porta a la destrucció total. Afrontaré la meva por. Permetré que passi per sobre meu i a través meu. I quan hagi passat, giraré el meu ull interior per escrutar el seu camí. Allà on hagi passat la por ja no hi haurà res. Només hi seré jo."
(Lletania Bene Gesserit –Dune –F. Herbert- 1.965)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada