Corre com un dimoni, salta marges,
insensible a les fuetades que les herbes del camí
- o per la velocitat rabent dels genolls
o del desig de la distància -
i la esgarrinxada, exhibida impúdica
esdevé antic tatuatge,
marca orgullosa d'una guerra
vençuda.
La Rita s' escapa.
Fuig, fuig, pel camí oblidat de sirga,
riu avall.
Salta marges, de pedra i de terra
insensible als estrips d'unes sandàlies
boniques, i delicades, amb betes de plàstic
made in tw.
Allà es queden les sandalies,
enganxades entre les branques del canyissar.
o el mar s'asseca.
O la Rita s'escapa
o la sorra s'evapora.
I la Rita s' escapa,
que aquest no era el seu somni
que aquest no era el meu somni
i quasi s' acaba el temps.
[Tens el secret de la vida eterna?]
